Llengua catalana
M’estimaria més no fer-ho
No calia ser un analista experimentat o un endeví amb bola de cristall per preveure que el català no superaria la prova del Consell de la UE per esdevenir llengua oficial de la Unió. Els dies previs a la votació que finalment no s’ha fet ja s’havien filtrat posicions contràries (o dubtoses, per als més optimistes) a l’entronització de la llengua com una més de l’ampli ventall de llengües reconegudes a Europa. S’ha ajornat la decisió, com ja va passar fa un any i mig, i com probablement passarà el mes de juny i potser també el setembre, que és quan es tornarà a reunir el Consell. És a dir, res de nou sota el sol. ¿Hi havíem abocat esperances? Vull pensar que sí, que n’hi havia que hi veien escletxes per fer possible la unanimitat. I també vull pensar, perquè se n’ha parlat a bastament i tenim dades concretes i tangibles, que tant la proposta com les gestions del govern espanyol han estat fonamentades i sinceres. I intenses. Cadascú es lliure d’opinar si l’acció governamental respon a una estratègia possibilista en la qual s’han esmerçat una gran quantitat d’esforços, sabedors de la molt probable negativa europea, o si realment ha estat un projecte sòlid per part del govern, més enllà dels pactes amb Junts. Si ha estat, en definitiva, una estratagema basada en gestos ampul·losos que ja sabien d’antuvi que no desembocaria en el reconeixement del català o si la maquinària diplomàtica espanyola ha optat no solament per cremar pólvora, sinó per disparar amb bala i marcar una línia d’actuació política a Brussel·les.
Per al PSOE, es tractava de guanyar o de vèncer. Guanyava si la proposta prosperava i també vencia si es demostrava que la negativa no era culpa de la poca bel·ligerància o del desinterès, sinó de postures enfrontades (i molt radicalment contràries) en el si del Consell contra la possibilitat de l’extensió del ventall lingüístic. Interessos geopolítics, centralisme jacobí, lluites internes, previsions econòmiques o rebuig a les minories nacionals són alguns del arguments que il·lustren el menyspreu europeu o, en el millor dels casos, la decisió bartlebyana de postergar la resolució sine die. "M’estimaria més no fer-ho"; "necessitem temps"; o "no ets tu, sóc jo". Això és el que ha dit Europa, amb Alemanya i Itàlia al capdavant, en bona part gràcies a les pressions incessants del PP (i també de Vox) per evitar la consecució d’un estatus legal que hauria significat molt (simbòlicament, però també en el dia a dia) per a la llengua catalana.
He pensat en un episodi de fa 50 anys, quan 18 regidors de l’ajuntament de Barcelona van votar en contra d’una mínima partida pressupostària de 50 milions de pessetes per promoure l’ensenyament en català. La Trinca en va fer una cançó que feia més o menys així: "No ho sabria dir, si és que algú ho desitja, / si n’eren divuit o dotzena i mitja. / Tralarala-la-là, que voten, que voten. / Trolorolo-lo-ló, i voten que no". Dolors Montserrat per la seva tossuderia contra la llengua mereix una versió contemporània d’aquells Divuit jutges.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
