Silenci
Silenci. Res més. Contenir la respiració i callar. O plorar. O pensar. O deixar la ment en blanc. O sepultar-se en informació. O fugir de les paraules. En qualsevol cas, silenci. Un silenci teixit de fils de patiment, de desconcert, d'amarga incredulitat, de desconsolada fragilitat. Un dolor antic i nou, llunyà i pròxim. Un dolor que sempre és igual. Indiferent als accents o a les pells, a l'asfalt o als camins, als credos o els renecs. Una vida, un odi i la mort: la simple equació del terror.
Silenci. Res més. Perquè les paraules semblen impostades, com si fossin disfresses d'un tètric carnaval. I, al capdavall, res consola. I res sembla suficient. I les imatges ens saturen. Algunes mostren l'horror. Altres pretenen ser un refugi: tres llàgrimes amb els colors de la bandera de Bèlgica, un Tintín que plora, una espelma encesa… Un gest potser inútil, potser massa còmode. Però un gest, al capdavall. Un intent d'expressar la impotència, l'abraçada que no arribarà a les víctimes, el crit als que pretenen aprofitar el dolor per encoratjar la xenofòbia, el rebuig als que insisteixen a tacar algunes víctimes amb l'estigma de la culpa.
Pau és una paraula simple, però avui costa massa escriure-la. També solidaritat. O justícia. O esperança. Perquè les llàgrimes enceguen les mirades a Brussel·les. També a Turquia. I a Idomeni. I a Síria. I a tants racons… Silenci. Res més.
