Corrupció, competència i partits polítics

Hi ha teories per justificar-ho tot. Fins i tot la corrupció. Com la que sosté que el famós «sobre» agilitza la gestió de les obres públiques i que el que es perd amb el suborn de torn, la societat ho recupera amb més rapidesa en la realització de les obres. Una teoria que difícilment es pot mantenir quan s'analitzen els resultats reals. I que contrasta amb els índexs d'eficiència dels països, en els quals sempre destaquen entre els líders els que eviten més bé les pràctiques corruptes. Perquè la primera perjudicada per la corrupció és precisament la competència. I sense aquesta, els preus són sempre més elevats.

Un informe de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), del febrer passat, recalcava que a Espanya la contractació pública equival a uns 194.000 milions d'euros, més del 18,5% del producte interior brut (PIB). I calculava que a causa d'un sistema ineficient de competència, en què juga un paper determinant la corrupció, aquesta xifra era un 25% més elevada del que realment hauria pogut ser. És a dir, gairebé 48.000 milions d'euros de sobrecost.

En vista d'aquestes xifres, és evident que la lluita contra la corrupció i a favor de més transparència i concurrència en la contractació pública hauria de ser una prioritat en aquest país. La gran temptació de la corrupció és que acostuma a no tenir cost ni per al corruptor, ni per al corrupte, sobretot si el final acaba revertint en les arques d'un partit polític que està en el poder. Perquè, per citar-ne un exemple, quan es parla del polèmic 3%, en realitat no l'hauria pagat l'empresa que s'ha adjudicat l'obra, sinó que aquesta xifra ha sortit de l'erari públic en la majoria dels casos, ja sigui a través d'un sobrecost en el moment de la contractació o durant l'execució, o pel concepte d'una rebaixa més gran de la que hauria sigut possible, segons el criteri de la CNMC.

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

Els mecanismes per aconseguir evitar la corrupció han millorat al llarg dels últims anys, encara que només sigui per un increment de la transparència i dels concursos amb les ofertes obertes per poder accedir al contracte.

Però també s'han sofisticat els sistemes per mantenir aquestes pràctiques il·legals. Per exemple, avançant el pagament de les comissions en negre perquè aquestes es converteixin en el filtre per accedir a un concurs públic. Una vegada satisfeta sota mà la quota del club, els «pagans» competeixen públicament entre ells, en un procés en què, aquesta vegada sí, s'apliquen aparentment tots els criteris de transparència, malgrat que sempre acaba existint un element molt subjectiu, fins i tot de caràcter tècnic, que determina el nom del guanyador.