28 febr 2020

Anar al contingut

El futur de l'educació

Refundació universitària

Ramon-Jordi Moles

Una evidència sense reflex: la institució no pertany a les seves burocràcies acadèmiques sinó a la societat

La proposta de Ciutadans per a la universitat pública encerta a apuntar alguns dels principals problemes crònics de la nostra universitat: governança inadequada, finançament incoherent i autonomia inexistent. La nostra governança és inadequada perquè és pròpia d'estructures medievals tamisades pel franquisme i actualitzades en la Transició, i es basa en un model corporativista en què la capacitat d'adaptació a nous contextos és pràcticament nul·la. Un model en el qual el poder del rector està laminat per  òrgans de caràcter estamental; en el qual cadascú creu que la universitat és seva, no de tots; en què la figura del Consell Social remet a un òrgan sense capacitat real d'autèntica supervisió.

El finançament és incoherent pel fet que no és adequat als objectius de la institució: generar i subministrar coneixement a la societat que la sustenta. El model de finançament universitari es basa en la distorsió del que significa el servei públic: com si el sector públic, pel sol fet de ser-ho, es financés amb càrrec a alguna cosa diferent de la butxaca de tots i pogués garantir, sense més ni més, els nivells més alts d'eficiència. Un sector públic on el dèficit acumulat és, simplement, una dada comptable.

L'autonomia universitària en la prestació del servei és inexistent en la mesura en què les universitats no poden redefinir les seves plantilles docents per guanyar en eficiència, no poden fixar els seus plans d'estudis per distingir-se de les seves competidores i tampoc poden escollir els seus estudiants. Prova d'això és l'escassa capacitat de les proves selectives d'accés per dotar les universitats de millors alumnes.

La proposta presentada el mes passat per Albert Rivera Luis Garicano, no obstant, hauria d'incorporar alguns altres elements bàsics que solen quedar pendents: si la societat espanyola realment aspira a una universitat millor, s'hi ha d'implicar. L'actitud contrària és prova òbvia que tenim la universitat que volem i que ens mereixem. És imprescindible una implicació més gran de la societat, avui aliena realment a l'educació superior, mitjançant, per exemple, uns consells socials que siguin els autèntics garants i impulsors de la mateixa. A partir d'això hauria de ser possible establir ponts per a una connexió real de la universitat amb la societat i les empreses més enllà de la seva exigible implicació econòmica. No tan sols mitjançant la transferència de tecnologia, sinó també mitjançant la seva implicació en l'activitat docent i de recerca: adaptant la formació contínua a les seves necessitats, establint  capacitats docents dels professionals de les empreses i, sobretot, considerant verdaderament la Formació Professional Superior com a part de l'educació superior, cosa que redundaria, a més, en la descongestió dels estudis de grau.

Es requereix també actualitzar el concepte d'universitat pública i adequar-la a la realitat del segle XXI. Avui pot ser considerat públic tot allò que té per objecte la satisfacció de l'interès públic, amb independència del seu estatus jurídic públic o privat. Tot allò que pertany a l'àmbit públic ha de ser tributari d'una idea social (el que és públic és de la societat); no obstant, el nostre concepte del que és públic encara avui s'assimila a les estructures burocràtiques (el que és públic és de l'Administració). El que és públic ha de poder ser gestionat òbviament des d'estructures administratives, però també des de fundacions, fideïcomisos, associacions, cooperatives i fins i tot empreses mercantils de caràcter social. L'àmbit públic no pot ser monopoli de la burocràcia: el que és públic és de la societat civil. La universitat no pertany a les seves burocràcies acadèmiques i de gestió: pertany a la societat, i no obstant, aquesta evidència, fins avui, no ha trobat reflex suficient en la universitat.

Certament, la reforma universitària no és possible: la pràctica dels últims 40 anys ho demostra. Les successives reformes legislatives s'han efectuat al ritme de les majories i els equilibris parlamentaris, d'esquena a la societat i al servei dels interessos partidistes i estamentals de les burocràcies de diferent signe. Si volem una universitat a l'altura dels països avançats és necessari un pacte social de refundació de la universitat en què, a més dels estaments universitaris, hi participi de manera decisiva el seu propietari: la societat. Un pacte social que impliqui a tothom, que exclogui l'educació superior de la trinxera partidista i que estableixi una agenda intergeneracional per a la refundació de la universitat, ja que aquesta només és possible en un horitzó temporal que supera els mandats parlamentaris i que ha de comprometre diverses generacions de ciutadans.

Exsecretari general

d'Universitats de la Generalitat.