26 febr 2020

Anar al contingut

Els mitjans de comunicació i internet

Hi ha vida més enllà de Facebook

Hi ha vida més enllà de Facebook

Ramon-Jordi Moles

El diari imprès més important del Brasil (Folha de São Paulo), que és a més el més popular a Facebook amb sis milions de seguidors, anuncia que deixa de publicar a Facebook. Aquesta decisió té a veure amb la nova estratègia dels gestors d’aquesta xarxa: donar més visibilitat a publicacions d’«amics» i «coneguts» dels usuaris que a les provinents de la premsa, cosa que  redueix l’impacte de les publicacions i la seva capacitat per captar lectors a internet. Malgrat que els «profetes digitals» s’han apressat a pronosticar l’hecatombe del diari brasiler per la seva «temeritat», no sembla que això hagi de suposar un gran problema per a aquest per dues raons bàsiques: la primera perquè la premsa escrita no viu únicament del monocultiu de lectors (en aquest cas els de la xarxa), la segona consisteix en el fet que Facebook està perdent seguidors de manera accelerada, dades que admet fins i tot el seu fundador Mark Zuckerberg.

La pregunta és: ¿Per què Facebook prioritza les publicacions de particulars davant les dels mitjans? Fonamentalment perquè està disminuint de manera alarmant el nombre d’interaccions entre els seus usuaris i precisa urgentment reanimar el trànsit a la seva plataforma per mantenir el negoci. Això és: si disminueixen els usuaris, disminueixen les interaccions de continguts. És com anar en bicicleta: si deixes de pedalejar (d’incitar a la interacció entre continguts, entre objectes) caus (baixa la teva xifra d’interaccions i per tant la teva capacitat d’incidència publicitària i, al final, els teus ingressos). El que evidencia que el negoci es basa a explotar l’activitat dels usuaris. Zuckerberg i els seus gestors pensen, lògicament, que per recuperar activitat s’ha de  modificar l’algoritme que governa Facebook per premiar les interaccions dels seus usuaris davant la dels que són mers «missatgers sense interaccions» (els diaris, per exemple). El seu problema és que, a poc a poc, van quedant al descobert les entranyes del seu «muntatge».

EL CAS brasiler mostra que el que fins avui es denomina «xarxes» (Facebook, Linkedin, Pinterest, Twiter...) en realitat té poc de xarxa i molt d’aparador, perquè no només no són descentralitzades, sinó que algú decideix què, com, quan i on es pot interactuar: els seus amos, els que fan anar l’algoritme, la llei que regeix el funcionament de la xarxa, al qual els usuaris no té accés ni poden oposar-se (cas del diari brasiler). I és que en realitat els usuaris no són «subjectes» a la xarxa, sinó «objectes» d’aquesta, ja que és de fet dels seus continguts, sense capacitat de decisió, del que s’alimenta la xarxa. O sigui, en paraules d’un alt directiu alemany de les telecomunicacions: «Quan el producte és gratis, el producte ets tu».

La proliferació de notícies falses a Facebook evidencia l’anterior: les fake news necessiten un alt grau de confiança entre usuaris per propagar-se (sempre és més creïble una falsedat que ens remet algú de confiança que si prové d’un remitent que no ho és). Al generar trànsit compartit, aquestes falsedats contribueixen a reanimar el negoci, però per fer-ho és necessari donar prioritat al trànsit de continguts personals sobre l’institucional, just el que el canvi d’algoritme persegueix. A més a més, al no tenir una orientació a «subjectes» l’algoritme només treballa amb «objectes» (continguts desvinculats de subjectes), amb la qual cosa no pot discernir el que és verdader del que és fals i en la pràctica impedeix que Facebook pugui fer-ho. És per aquesta raó –i no per «respecte a l’usuari»– que la xarxa, en la pràctica, trasllada la responsabilitat de verificar les fake news a l’usuari.

EL MODEL de gestió de continguts de Facebook també ratifica l’anterior. Per «reactivar» l’activitat de la xarxa ha de disposar també de continguts addicionals als generats pels usuaris que –perquè són rendibles– han de ser tan gratuïts com el que generen aquests. El problema és que els continguts addicionals són generats  per mitjans de comunicació que suporten els costos de producció sense que Facebook els compensi a canvi pel trànsit generat, cosa que òbviament desequilibra el model de negoci a favor de la xarxa.  

Per tant, Facebook no és una xarxa, és un enorme aparador que conté milions d’usuaris-objecte i del qual només els seus amos tenen la clau, davant del qual, com si no hi hagués vida més enllà, estan embadocats milers de milions d’ingenus.