Anar al contingut

Els problemes regulatoris d'internet

Navegant amb llops

Navegant amb llops

Ramon-Jordi Moles

Els usuaris som clau per aconseguir una redefinició del paper del públic i del privat a les xarxes

Els problemes regulatoris d’internet es van confirmant i ampliant. Recentment, Edward Snowden apuntava que els governs estan delegant la seva autoritat a les grans plataformes tecnològiques. Si a internet impera la llei del més fort, del més ràpid o del més astut, ara resulta que, a més, el pastor (l’Estat) ha encarregat al llop (les empreses tecnològiques) que es cuidi de les ovelles (nosaltres).

Més del mateix. Els estats cedeixen les seves funcions públiques de control, de prevenció i de seguretat al sector privat per diverses raons, principalment econòmiques (limitació de recursos), o tecnològiques (incapacitat administrativa per adaptar-se al ritme de les innovacions). És així com sota règims de concessió o d’autorització administrativa floreixen inspeccions tècniques de vehicles, empreses privades de seguretat que vigilen instal·lacions públiques o entitats d’acreditació, normalització o certificació tècnica que imposen normes tècniques als mercats. Ara, a més, els estats cedeixen a les operadores d’internet l’autoritat per controlar internet. ¿Per quina raó? En primer 

Moltes de les economies més grans del món no són estats, sinó grans corporacions

lloc, perquè les tecnologies de control, els reposadors de dades i les xarxes de comunicacions són privades, són de les operadores. No existeix una internet pública. En segon lloc, perquè els estats ‘democràtics’ operen dins d’uns límits marcats per les seves legislacions de protecció de dades i els resultaria de molt difícil justificació saltar-se les seves pròpies normes. Una altra cosa molt diferent és que l’autor de la barrabassada sigui un tercer –una empresa privada– que per les seves característiques –potencial global i poder tecnològic– no està subjecte ni a controls administratius ni a l’escrutini públic que limita els subjectes polítics. Cal observar que entre les economies més grans del món en figuren moltes que no són estats, sinó grans corporacions que no es regeixen pel dret internacional ni signen tractats internacionals.

Hi podem afegir (Snowden ho apunta també), que el model democràtic clàssic no és ja prou garantia de protecció de drets en la mesura que les elits dels estats i les de les grans corporacions d’internet coincideixen en interessos i en polítiques que acaben imposant als ciutadans. I quan no coincideixen i se citen als tribunals no és estrany que una gran companyia venci un Estat, com recentment ha succeït al Tribunal de Justícia de la UE, que ha donat la raó a Google davant l’Estat francès en el litigi sobre l’aplicació del «dret a l’oblit», amb la qual cosa els motors de cerca no estan obligats a esborrar informació personal dels usuaris en la llista de resultats de tot el món, sinó només a Europa. És així com la massificació de la tecnologia acaba generant un ‘lumpen proletariat tecnològic’ que, amb la cessió de les seves dades de navegació per les xarxes, serveix de matèria primera per a l’enriquiment de les grans tecnològiques: per a això és precís laminar drets sense que es noti l’efecte.

El nucli: els diners

Si fins ara la xarxa era privada, ara resulta que comença a ser també ‘pública per delegació’. El problema és, per tant, que ara el govern de les xarxes és privat i públic alhora, tot i que el ‘públic’ sigui únicament la naturalesa dels subjectes que controlen i monitoren per delegació. Continua sense haver-hi a internet un control ‘públic’ que protegeixi els ‘interessos públics’ en l’ús de tecnologies que són enterament ‘privades’. Aquesta asimetria privat-públic justifica plenament que la resposta a la pregunta ¿qui governa internet? sigui: subjectes privats sense limitació pública. Això condueix a altres preguntes amb respostes encara més inquietants: ¿Per a què serveix internet? ¿Com és la seva cadena de valor? ¿Com es guanyen els diners a internet? El nucli de les respostes és als diners, i la font per generar-lo són les nostres dades, que ens pertanyen a cadascun de nosaltres i que cedim ingènuament i gratuïtament.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per això el punt clau per reivindicar un control públic de l’interès públic a les xarxes siguem els usuaris (les nostres dades), que som el mineral amb què s’alimenta la indústria de les dades i d’internet. Únicament nosaltres podem posar en qüestió la cadena de valor d’aquest negoci i aconseguir una redefinició del paper del públic i del privat a les xarxes, o, dit d’una altra manera, redefinir el paper de la democràcia en vista d’internet. Tot i que no en siguem conscients, a les xarxes som ovelles que estem navegant amb llops.

Professor titular de Dret Administratiu.