29 febr 2020

Anar al contingut

A peu de carrer

Escombraries incendiàries

Escombraries incendiàries

Ramon-Jordi Moles

A Espanya s'han produït gairebé 300 incendis de plantes de reciclatge de residus en tan sols vuit anys

La recent cimera del canvi climàtic convocada per l’ONU a Madrid no és tal (no està a les altures com qualsevol altra ‘cumbre’, jugant amb el significat doble d’aquest mot castellà), sinó el més baix possible (una profunda ‘sima’, continuant amb el castellà), si ens atenim als seus resultats, més enllà de les seves funcions d’altaveu mediàtic de diferents grups de pressió a favor o en contra de temàtiques ambientalistes diverses.

Una vegada més, sembla que la solució a qualsevol problema de dimensions planetàries no serà un gran consens mundial. Més aviat tot apunta que les grans alteracions de l’estatus mundial provindran de canvis en les actituds i comportaments de la gent a nivell individual i de petites col·lectivitats. Això comporta que la ‘solució climàtica’ (ambiental) estigui probablement més en la gestió domèstica de la nostra vida diària que en els fastos polítics i de ‘lobbies’. Per a això seria necessària una política del pròxim, del possible, de l’individual.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Això ve a conte de la recent notícia de l’incendi d’una planta de residus a Montornés del Vallès que va contaminar el riu Besòs i va perjudicar greument la recuperació d’un ecosistema fluvial que començava a regenerar-se amb èxit. Aquest fet va coincidir casualment amb la ‘sima’ del clima i amb altisonants declaracions polítiques i publicitàries sobre les ‘bondats’ d’Espanya i les seves empreses quant a la lluita contra el canvi climàtic.

No obstant, fent una cerca ràpida per internet, descobriran que a l’Espanya de les Meravelles s’han produït gairebé 300 incendis de plantes de reciclatge de residus en tan sols vuit anys. Aquesta sinistralitat és molt estranya: ¿És que el sud del Pirineu és més propens a incendis casuals?, ¿les nostres instal·lacions no tenen mesures de prevenció d’incendis? Certament, massa incendis en plantes de reciclatge; i que ho siguin per casualitat no és creïble. Més aviat és altament sospitós: o el reciclatge de residus no és negoci mentre que sí que ho és la seva recollida o, encara pitjor, ho és únicament la subvenció que pugui acompanyar-la. Mentrestant, arxivem les escombraries en contenidors de colors i la passegem fins als ‘ecoparcs’. La nostra esbombada vocació d’economia circular (reaprofitar residus) és en realitat una economia de transvasament de porqueria. I quan ja no és negoci ens dediquem al tràfic il·legal de residus, com es va veure al setembre a Indonèsia, que en dos mesos va interceptar més de 2.000 contenidors de residus procedents, entre altres països, d’Espanya.

Certament, el problema requereix solucions sistemàtiques i globals que redissenyin el nostre sistema productiu, però, també, i sobretot, és necessari un canvi d’actitud individual, que, sumat a milions de canvis d’actituds, pugui servir per alterar la tendència autodestructiva de la nostra economia depredadora basada en el consum injustificat de tot tipus. I això afecta la nostra coherència individual i col·lectiva. Per exemple, malgrat que el carbó és altament contaminant, a Espanya l’hem subvencionat des del 1989 amb més de 28.000 milions d’euros i a Europa representava el 2017 la quarta part de la producció elèctrica.

Mentre pretenem donar lliçons ambientalistes a la humanitat sencera, resulta que, en aquest país, com en molts d’altres, quan les escombraries ens arriben al clatell no les reciclem, simplement les cremem. I, si l’incendi es carrega un bé comú com pot ser un ecosistema fluvial, ja vindrà l’assegurança a compensar-ho. I és que el que es crema és merda amb denominació d’origen: merda de país.