20 febr 2020

Anar al contingut

Ell sí que era rock&roll

Pau Arenós

Alguns cuiners repeteixen -com si amb la frase es banyessin en autenticitat- que la cuina és rock and roll. Per edat, aquests jovenets haurien de dir que és dance o dubstep, ¡o electrollatí! Posa i fanfàrria. Un dels pocs que podien relacionar rock i cuina amb legitimitat era Juli Soler, que va ser el cinquè dels Rolling Stones. Ni tan sols físicament hi desentonava.

En la seva biografia hi ha tanta música (oïda) com gust. ¿I què passa amb el tacte i l'olfacte? Dos atributs més dels quals anava sobrat com a director de restaurant i sommelier. Queda la vista: una daina. Et distingia a mil metres i corria i t'abraçava. Quines abraçades. I quins calbots.

Els mèrits gastro de Juli són prou coneguts: si Ferran Adrià va fer evolucionar la cuina, ell va fer un treball semblant amb la sala. Tots dos van portar El Bulli fins a l'espai exterior.

Els cambrers -de cap manera de rang inferior als cuiners- li deuen haver passat de ser portaplats a comunicadors de plats.

A l'abril vaig parlar una nit amb la seva filla Rita i, commocionat, vaig entendre el que estava per venir. El que ha patit la família, amb la Marta al capdavant, forma part de l'amor que li van professar.

Al saber ahir la notícia vaig telefonar a Ferran, que era a Sant Sebastià, i al qual havien avisat de matinada. La mort coincidia amb les obres de cala Montjoi: mentre s'apagava, el nou Bulli començava a prendre forma. El seu esperit habita la construcció. «Hem de lluitar per ell -va dir Ferran-. No ha pogut disfrutar de tot el que ve». El que ve: una era que ell va fonamentar.

No en sentiré mai més la veu, a primera hora del matí, felicitant l'aniversari. Mai més brindarem amb el blanc que li embotellaven i que portava a la taula com una ofrena. Com a mostra d'amistat. Com a acte de generositat.

Al sortir, apaguem amb respecte la llum de la sala.