50 anys de 'Satisfaction'

És una de les cançons de la nostra vida. (I can't get no) Satisfaction, el tema que va convertir els Rolling Stones en la banda de rock més gran de tots els temps, va néixer el juny de 1965, fa exactament cinquanta anys. La història d'aquest títol conté tots els elements de la llegenda. El riff -cinc notes que molt pocs en aquest planeta poden sentir sense moure el cap- se li va acudir a Keith Richards mentre dormia en un hotel de Clearwater (Florida) el 5 de maig de 1965 a la nit. Es va despertar, va connectar una gravadora i va tocar aquella introducció amb la seva guitarra fins que es va quedar adormit. L'endemà va sentir la cinta. Deu minuts de guitarreig i 40 de roncs. Però l'hi va fer sentir a Mick Jagger, que hi va posar la lletra d'una tirada: No puc aconseguir, satisfacció, inici que, dit sigui de passada, coincidia amb un vers d'un tema de Chuck Berry.

Satisfaction es va gravar a Chicago uns dies després. Però va ser un intent fallit. A la segona, als estudis RCA de Hollywood Boulevard de Los Angeles, els astres es van alinear. Charlie Watts hi va donar un ritme més accelerat, l'enginyer de so Dave Hassinger va fer gravar a Richards l'esclat de la cançó amb un pedal fuzz que va donar al bang-bang de l'arrencada un so metàl·lic únic i Jack Nitzsche hi va afegir la pandereta. Resultat, una cançó perfecta que es va col·locar en el número u en vendes a mig món.

Notícies relacionades

L’amnistia és legal: ¿i a mi què?

Exercicis sobre la redempció

Jagger va dir anys després que Satisfaction recollia «l'esperit del seu temps». I, efectivament, el monòleg d'un jove assetjat per la publicitat i a qui la societat de consum no aconsegueix donar la satisfacció expressava tota la rebel·lia gamberra del rock dels anys 60.

Popeye el marí

El que és increïble és que cinquanta anys i moltes gires després Satisfaction segueixi sent un fix en els concerts dels Stones. I que quan la guitarra de Richards dóna el senyal de sortida, els estadis se segueixen encenent. Ells deuen estar cansats de tocar-la (el desaparegut Brian Jones contrapuntejava el tema en els concerts amb la melodia de Popeye el marino soy), però els fans no paren de corejar la tornada, segurament perquè senten que encara no aconsegueixen la satisfacció.