LES VACANCES DE .... Marie Curie
Tots els camins amb tu
En bicicleta per la Provença Marie Curie Tots els camins amb tu_MEDIA_1
Vull tornar a perdre'm per França. Recórrer-la de nou en bicicleta, amb un ram de flors enganxat al manillar i el barret negre que sempre intentava escapar-se. Però, sobretot, vull que tu tornis a compartir els camins amb mi. Enyoro les nostres converses eternes i els nostres silencis, quan tots dos ens capbussàvem en els pensaments. A vegades, després de pauses que potser havien durat minuts o potser hores, començàvem a parlar i tots dos estàvem en el mateix punt. Com si cadascú hagués recorregut el seu propi camí per arribar a una cita. Tots dos trèiem el cap a la ciència com un nen trotant pels passadissos d'un palau màgic. Darrere de cada porta podia amagar-se un tresor i tots dos entràvem a les estances a les palpentes, contenint la respiració, sabent-nos afortunats de poder endinsar-nos en terrenys desconeguts per a la resta de les persones.
Vull tornar a perdre'm per França. Que les nostres velles bicicletes tornin a rodar com el primer dia. Quan les vam comprar amb els diners que vam recollir del casament i vam marxar amb elles de lluna de mel. Vull tornar a aturar-me a la vora dels rius i menjar formatge, pa i fruita. Riure'ns de les poques coses que teníem i, encara més, de la poca importància que hi donàvem.
Però, sobretot, voldria que aquell 19 d'abril no haguessis relliscat i no haguessis sortit del camí. Voldria que 11 anys després de la nostra ruta en bicicleta, un cotxe de cavalls no hagués acabat amb les nostres converses, els nostres silencis i les nostres aventures.
No m'agrada viatjar sola.
Cega i amb les mans cremades per culpa del radi i del poloni, l'anèmia que l'havia de matar no va ser prou poderosa per evitar a Marie la possibilitat d'un últim record, el de les vacances que havien fet junts, ella i Pierre, l'estiu de 1895, poc després de casar-se. Aleshores, no eren encara el matrimoni més famós de la història de la ciència, i encara no havien aconseguit el premi Nobel, i Pierre encara no havia mort per culpa de l'accident amb el carruatge i ella encara no havia tornat a guanyar, tota sola, un altre Nobel, i a ser la primera catedràtica de la Sorbona, i encara no havien estudiat la radioactivitat i no havien penetrat, encara, en l'interior dels secrets més amagats de l'ésser humà. Només tenien dues bicicletes i recorrien França. Aliens a tot.
Al llit, a punt de morir, en un poblet de l'Alta Saboia, adolorida i derrotada per la mateixa ciència que l'havia fet feliç, Marie va recordar també les tardes intenses que havia passat amb Paul Langevin, el físic de qui es va enamorar després de Pierre, però no va ser capaç de retenir si de debò havia estat a la Provença i si havia vist, amb Pierre, les grans extensions d'espígol, amb aquell viola net i olorós que l'allunyava del laboratori per on havia de transitar abans d'entrar a la posteritat. Es va imaginar poblets perfumats. Aturaven la bicicleta, entraven a l'hostal, menjaven xai amb romaní i es besaven. No tenia les mans cremades i els seus ulls, encara sense l'impacte dels raigs X, ja eren capaços de percebre que en aquella felicitat hi havia l'alè de la desgràcia futura.
