En bicicleta per la Provença

Cega i amb les mans cremades per culpa del radi i del poloni, l’anèmia que l’havia de matar no va ser prou poderosa per evitar a Marie la possibilitat d’un últim record, el de les vacances que havien fet junts, ella i Pierre, l’estiu de 1895, poc després de casar-se. Aleshores, no eren encara el matrimoni més famós de la història de la ciència, i encara no havien aconseguit el premi Nobel, i Pierre encara no havia mort per culpa de l’accident amb el carruatge i ella encara no havia tornat a guanyar, tota sola, un altre Nobel, i a ser la primera catedràtica de la Sorbona, i encara no havien estudiat la radioactivitat i no havien penetrat, encara, en l’interior dels secrets més amagats de l’ésser humà. Només tenien dues bicicletes i recorrien França. Aliens a tot.

Al llit, a punt de morir, en un poblet de l’Alta Saboia, adolorida i derrotada per la mateixa ciència que l’havia fet feliç, Marie va recordar també les tardes intenses que havia passat amb Paul Langevin, el físic de qui es va enamorar després de Pierre, però no va ser capaç de retenir si de debò havia estat a la Provença i si havia vist, amb Pierre, les grans extensions d’espígol, amb aquell viola net i olorós que l’allunyava del laboratori per on havia de transitar abans d’entrar a la posteritat. Es va imaginar poblets perfumats. Aturaven la bicicleta, entraven a l’hostal, menjaven xai amb romaní i es besaven. No tenia les mans cremades i els seus ulls, encara sense l’impacte dels raigs X, ja eren capaços de percebre que en aquella felicitat hi havia l’alè de la desgràcia futura.