29 febr 2020

Anar al contingut

Els rànquings en l'educació

La universitat dels miracles

Ramon-Jordi Moles

Tot i les retallades pressupostàries, a Espanya l'ensenyament superior encara ofereix bons resultats

Els rànquings universitaris els carrega el diable. Segons l'últim publicat per la Universitat Jiao Tong de Xangai, deu universitats espanyoles estan situades entre les 500 millors del món, un resultat semblant al d'anys anteriors. Indiscutiblement és una bona notícia: felicitats a totes. El lector observarà una paradoxa que el portarà a pensar que en el cas de les universitats espanyoles el rànquing deu estar equivocat: en un context de retallades i de bandejament de la universitat espanyola, és impossible que deu d'elles estiguin entre les 500 millors. O el rànquing està malament o les retallades no tenen efectes catastròfics o les universitats són fàbriques de miracles. De fet, hi ha una mica de tot.

Cap rànquing és neutral, perquè per construir-lo s'ha de partir d'uns criteris i aquests sempre són subjectius, si no és que són interessats. Els rànquing serveixen a qui serveixen i per al que serveixen. Així, tant el de Xangai com el britànic del Times Higher Education, per valorar una cosa tan etèria i subjectiva com la qualitat universitària prenen com a indicadors bàsics els de prestigi i recerca (els Nobel atorgats a exalumnes o les publicacions en revistes científiques), que beneficien clarament un tipus d'universitat, que és la que copa els primers llocs cada any. En canvi, no es prenen en consideració indicadors com la satisfacció dels usuaris o els resultats docents, o els de funció social i desenvolupament econòmic local, o alguns altres en què les nostres universitats estarien encara més ben situades. En fi, aquests rànquings alimenten un concepte d'universitat parcial, interessat i homogeni (l'elitista centrada en la recerca) davant una realitat universitària mundial extremadament heterogènia. No passaria res si no fos perquè amb freqüència aquestes dades poc fiables són utilitzades per dissenyar polítiques universitàries (a França, una reforma legal, i a Espanya, el programa Campus d'Excel·lència Internacional), per atorgar finançament o per excitar les lluites de galls acadèmics.

Les retallades a les universitats, especialment en recerca (de 110 milions d'euros entre el 2008 i el 2012, més el d'inversió pública de 1.200 milions des del 2010), no han tingut de moment els efectes catastròfics anunciats a efectes de rànquings perquè, malgrat que aquests sobrevaloren la recerca, els lamentables resultats d'aquestes polítiques es notaran a més llarg termini. Observem, no obstant, un detall rellevant: sense retallades i amb retallades, als rànquings som on érem; així, en les retallades també hi pot haver coses positives: una excel·lent oportunitat per replantejar-se el finançament de la universitat, per apostar per l'eficiència, la desburocratització, la simplificació, la rendició de comptes i la llibertat d'acció dels centres. Les retallades haurien de suposar el final del cafè per a tothom i l'inici d'una etapa en què primin el mèrit, la transparència i els resultats.

No se sorprenguin: els miracles existeixen. Apareixen cada dia a les nostres universitats, els nostres hospitals i els restants serveis públics. Són obra de multitud de servidors públics que atenen les seves funcions malgrat les retallades a què ens han conduït la pirateria financera, la bombolla immobiliària i la borratxera popular del pelotazo. A les nostres universitats es fan miracles perquè malgrat les retallades públiques encara s'aconsegueix continuar l'activitat i obtenir bons resultats en un context passat i present en què la universitat espanyola és la gran oblidada d'un sector privat (salvades honroses excepcions) que no ha entès encara que el seu èxit econòmic present i futur està en la capacitat del país per generar coneixement, capitalitzar-lo i vendre'l, i que això es fa fonamentalment a les universitats, cosa que hauria de conduir les nostres empreses a suplir les retallades públiques, mimar la nostra educació superior, exigir-li resultats i establir estratègies de cooperació publicoprivada que ens permetin generar riquesa i superar l'economia especulativa subvencionada.

La universitat dels miracles requereix, doncs, a més a més del miracle docent i investigador, un esforç sostingut del sector públic (almenys sense incrementar les retallades), més implicació del sector privat -que ha de passar de ser testimonial a coliderar la institució-, més responsabilitat dels estudiants (no són acceptables les taxes d'absentisme que estem suportant a la universitat pública, que paguem entre tots) i un nou model de gestió que ens aproximi als nivells d'eficiència) que se li ha de suposar a un servei públic d'educació superior. Requereix finalment que construïm un rànquing en què puntuï el miracle universitari de construir un ascensor social per a milions de ciutadans.