Al contraatac
Un dilema insuportable
El líder d’UDC, Josep Antoni Duran Lleida, arriba al Palau de la Generalitat per reunir-se amb Artur Mas, el 24 de setembre. /
Hi ha silencis que són més explícits que les paraules. No sé si s'han fixat que l'actiu, xerraire, enèrgic i omnipresent Duran Lleida, sempre atent a tot el que es mou, està sorprenentment desaparegut des de la riuada de l'11-S. Quan va començar la legislatura, molts es preguntaven si no era ell, més que Mas, el veritable president a l'ombra. La crisi econòmica era aleshores el tema estrella de l'agenda i Duran se sentia com peix a l'aigua. Liquidat el cicle de Zapatero, el destí li havia reservat el paper de presentar en societat el PP com el partit amable que per fi, i d'una vegada per totes, ens tractaria amb dignitat. La vigília de Nadal, Duran va arribar a dir que el Govern de Rajoy era «sòlid, preparat i amb experiència» i reiniciava així el paper clàssic del nostre home a Madrid. Però el guió es va començar a tòrcer a una velocitat insospitada. L'agenda econòmica va anar cedint davant de la pressa sobiranista, i malgrat que va aconseguir guanyar el seu congrés en clara oposició a l'ideari independentista, era de fet massa tard per redreçar el vaixell: ja feia setmanes que els seus companys de viatge havien començat la travessia sense retorn cap a Ítaca.
I d'aquesta manera va ser com vam arribar a l'Onze de Setembre, amb Duran assistint amb crosses, literals i figurades, a una manifestació que, el dia abans i segons ell, no era independentista. Des de llavors, està en un sospitós segon pla. El viatge de Mas i companyia l'ha portat fins a un carreró sense sortida: ni pot influir a Madrid, on s'ha acabat el seu recorregut polític, ni pot liderar un procés sobiranista que no s'ha cregut mai. Mentre els ministres i els empresaris es pregunten en públic on és aquell Duran que sempre feia de pont, ell manté un perfil sorprenentment baix, amb clars símptomes d'haver quedat curtcircuitat per la situació.
Misteri insondable
A dia d'avui, el gran i insondable misteri és què fa Duran coalicionat amb un partit que des del punt de vista nacional verbalitza sense ambigüitats el contrari del que ell sempre ha predicat. Hem dedicat tots plegats molta tinta, i amb raó, a parlar de les contradiccions del PSC. Però a les portes d'unes eleccions constituents, les dues ànimes de CiU semblen a hores d'ara més irreconciliables que mai, per molts funambulismes polítics que es portin a terme. El dubte és colossal: ¿Duran s'ha fet independentista en tan sols dues setmanes o simplement ha abaixat el cap? L'Onze de Setembre no tan sols va liquidar la legislatura. Va permetre a CDC canviar l'argument de la crisi pel de l'Estat propi i de passada va aconseguir la desactivació de Duran: vet aquí un dels grans efectes colaterals de l'acceleració sobiranista. Mai les forces a CiU havien estat tan descompensades, mai Unió havia estat tan fora de joc. I és que el 25-N ha situat Duran davant d'un dilema insuportable: o els principis o el poder. De totes les victòries d'Artur Mas, aquesta és potser la més inconfessable.
