La massa viscosa
No em digueu que no és especialment divertit que aquells qui es proclamaven constitucionalistes quan Espanya es trencava s’hagin tornat de la nit al dia els grans apuntadors en contra del Tribunal Constitucional. Sí, n’hi ha hagut prou amb una impecable confirmació perfectament reglamentària de l’amnistia, també legalment aprovada, perquè la bandada madrilenya de llops rabiosos s’hagi llançat contra la seva nova presa, Conde-Pumpido, president del TC i nou dimoni en la llista oficial de malvats. En aquesta nova ofensiva el Madrid ultra es proclama fan del Tribunal Suprem, l’última institució que sí que han pogut assaltar, i exhibeix amb orgull el seu últim fitxatge d’estiu, anomenat Felipe González, que ha vingut a dir-nos que tots els qui no pensin com ell, siguin del Govern o del Tribunal Constitucional, en realitat són uns corruptes, i ens confirma el que ja sabíem, que en realitat no sap si votarà més el PSOE. L’expresident ja comença a cobrar els dividends del seu credo antisanchista, i fins i tot a Pedro J. Ramírez, en altre temps el seu gran crític, li escriu cartes d’amor dient-li que, tot i que recorda els GAL, ara ja és per fi un bon patriota. Ja només falta que un dia Felipe i Aznar s’abracin en algun aquelarre patrocinat i es tanqui per fi el cercle de la Transició.
I és que la massa viscosa madrilenya d’ultradreta s’assembla cada vegada més a una llengua de lava disposada a absorbir qualsevol ens que es proclami hater de Pedro, siguin jutges, periodistes o expresidents, tots amb un denominador comú: una agressivitat inaudita, barrejada amb una impaciència malaltissa. L’excusa és diferent, però l’objectiu sempre és el mateix: Sánchez ha de caure, i ha de caure ara mateix. Ho crida Feijóo, ho crida La Razón, ho crida Felipe, ho crida el Tribunal Suprem. En el seu desesperat assetjament i demolició, la massa viscosa no s’adona que la seva pulsió histèrica impedeix focalitzar la seva ofensiva: un dia Leire Díez confirma la fi del món, l’endemà Santos Cerdán és la prova de l’apocalipsi, però dos dies després volen dir-nos que Trump enfonsarà Espanya i avui ens criden que l’amnistia trencarà la nació. És a dir, molt de soroll però molt mal repartit i més mal planificat. El seu altre èxit és unir amb cola els socis de Sánchez, que han arribat al convenciment que és millor fer-se l’harakiri, abans fins i tot de reunir-se amb ningú que provingui d’aquesta massa tòxica. El PNB, Junts, Esquerra, Bildu o el BNG poden no passar el moment més còmode de la legislatura, però saben que no hi ha absolutament cap alternativa i que només hi ha un bàndol en què es pot construir alguna cosa que els seus votants puguin pair.
Cert, la bandada lladra, però mentrestant Sánchez, tot i que ferit, cavalca. La paradoxa és que el temps corre a favor del Govern d’esquerres i en contra de la dreta colèrica, que veu com el congrés del PP és a tocar i, ara per ara, com un malson lampedusià, tot continua igual. Una de les característiques de les bandades de llops famolencs i furiosos és que quan no els donen menjar comencen a esbocinar-se entre ells.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
