Pròxim Orient
Molta cura amb les paraules
Despertar-se ja no és el que era. En l’era del feixisme trumpista, en el privilegiat Occident saltem del llit cada dia amb un ensurt diferent. Les males notícies també han envaït l’últim espai sagrat, el del descans. Les astracanades de Trump, el genocidi de Gaza o els deliris de Putin apareixen sovint en les nostres vides en diferit, quan ja han esclatat en meitat de la matinada. Així ha passat amb l’últim atac a l’Iran del criminal Netanyahu, aquesta vegada per dinamitar les negociacions dels Estats Units amb el Govern iranià, i també per desviar el focus de la matança diària a Palestina, sabedor que l’opinió pública global s’està girant lentament però inexorablement en contra seu. En cada nit de les nostres vides la violència guanya terreny a poc a poc, i normalitzem l’ús de míssils, els bombardejos sistemàtics de població civil, les execucions sumàries, i és així com la guerra i la mort van fent-se rutina i comencen a formar part del nostre paisatge mediàtic, com un mal necessari i inevitable. La violència s’apodera de les imatges, però senzillament perquè abans s’ha apropiat del llenguatge: en els noticiaris, o encara pitjor, en les infectes xarxes socials, s’emeten imatges de bombardejos o es parla de l’última tecnologia d’armament com si fos un joc. D’aquí que els que mirem aquest circ bèl·lic des de fora, sobretot els periodistes, hauríem de ser especialment prudents amb l’ús del llenguatge.
Hauríem, en primer lloc, de no anomenar guerra al que simplement és un genocidi i no passar imatges de míssils sense abans advertir que maten. ¿Per què obliguem a imprimir en els paquets que fumar mata i en canvi no diem que bombardejar liquida vides quan emetem vídeos d’armes? També correm el risc de voler contrarestar la bogeria bel·licista amb perilloses generalitzacions. No hem de condemnar Rússia, sinó Putin. Amagar la nacionalitat bielorussa de la tennista Sabalenka a Roland Garros no és només ridícul sinó que és en si mateix un acte racista i inhumà: ¿potser la injusta i cruel invasió d’Ucraïna és culpa d’una tennista? Com també hauríem de diferenciar clarament Israel de l’assassí Netanyahu. El Govern criminal d’Israel no és Israel, els atemptats de Hamàs no són Palestina. La part no és el tot, encara que ens costi. En l’espiral de violència col·lectiva en què de mica en mica ens endinsem, el fàcil és creure’s les generalitzacions nacionalistes que ens miren d’inculcar, justament perquè el conflicte s’estengui. El que vol Trump és que es confongui la seva visió amb la dels Estats Units, perquè el seu desig, com el de tota l’extrema dreta mundial, és legitimar la violència institucional. En el caos, en definitiva, és molt més fàcil que prosperi l’autoritarisme. Ara que venen temps de guerra, molta cura amb el que diem. Ens toca traçar una fina línia que distingeixi els sàtrapes dels països que representen. Com a mínim, no fem el joc als assassins.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
