Amnistia
Catalunya en ple vesper
Potser no tot el que passa en el vesper de la política espanyola té a veure amb Catalunya, però gairebé. El que més revolta els histèrics que demanen eleccions dia sí, dia també, no és la corrupció, entre altres coses perquè des d’M punt Rajoy fins al germà de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ja van ben servits a l’hora de traficar amb favors per sota de la taula. No: l’autèntic pecat original i inconfessat detonant d’aquesta última combustió política és l’amnistia, la clau per desactivar el procés, del qual ja s’alimentava més el PP que el mateix independentisme. Per dir-ho pel broc gros: el pecat de Santos Cerdán no és haver posat la mà en cap caixa sinó haver sigut l’arquitecte de l’audaç pacte de legislatura amb Puigdemont de fa dos anys. Per al Partit Popular i l’extrema dreta, la corrupció és només una excusa, una mera eina, perquè caigui el Govern que ha permès que es parli català al Congrés dels Diputats. El Madrid salvatge no vol regenerar res, simplement vol carregar-se l’Espanya plural, que és la que, a través de Junts, Esquerra, el PNB o el BNG, impedeix a més que la dreta rabiosa accedeixi al poder.
I de la mateixa manera que Catalunya és el malson de Núñez Feijóo, es confirma com la taula de salvació de Pedro Sánchez. No és cap casualitat que hagi decidit nomenar com a portaveu del PSOE Montserrat Mínguez, una figura clau del PSC i molt pròxima a Salvador Illa. Si Catalunya ja li va donar l’oxigen per sobreviure en les últimes eleccions, el president malferit recorre al socialisme català per superar l’última patacada. Tampoc pot ser fruit de cap atzar que l’advocat de Santos Cerdán sigui Benet Salellas, figura respectada del procés i ben connectat amb Puigdemont. Per activa o per passiva, Catalunya és avui una de les poques claus mestres que obren o tanquen les misterioses portes del poder estatal.
Notícies relacionadesSalvavides
A cada ridícul intent de muntar una moció de censura, Núñez Feijóo topa de morros amb el menyspreu dels partits catalans i descobreix una vegada més el seu drama existencial: és ontològicament impossible casar-se amb el feixisme de Vox i, alhora, suplicar els vots de l’independentisme català. En canvi, Pedro Sánchez, en la pitjor de totes les situacions imaginables, surt sempre a la superfície gràcies al salvavides català. La crisi del PSOE i del Govern és espaterrant, però diguin-me qui té les millors relacions amb la política catalana i els diré qui té més asos a la màniga per sobreviure. Potser no tot té a veure amb Catalunya, però gairebé. Que no sigui precisament això el que de veritat irrita el Madrid central.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
