Dues mirades
Conte sense cor
El treballador va intentar en va de convèncer el director del banc que estudiés aquell cas d'impagament. La família era clienta de l'entitat des de feia 20 anys. Gent seriosa, estalviadora, complidora. Un cúmul d'infortunis els havien impedit afrontar les tres últimes quotes de la hipoteca. Pregaven una renegociació fins al mes d'abril, llavors podrien satisfer els pagaments. Però el director era inflexible. Si no paguen, al jutge i al carrer.
Aquella nit, el director es va despertar inquiet. Alguna cosa anava malament. Una punxada intensa al pit li va robar durant uns segons el sentit. Amb la respiració entretallada, la pell banyada de suor freda i aquell punyal clavat, es va esforçar per obrir els ulls i aferrar-se a la vida. A la finestra, una enorme lluna plena semblava que l'observava. Una gèlida, blanca i inerta lluna morta. El director sentia que el seu batec també s'aturava per sempre. De sobte, un esclat llunyà el va agullonar. Els llums d'un arbre de Nadal s'havien encès. Just al pis de la família morosa. Pim,pim, parpellejaven les petites bombetes. Pum, pum, va començar a bategar el seu cor. Pim. Pum. El dolor va començar a cedir. Pim. Pum. El pols es va anar compassant. Pim. Pum. La mort s'allunyava.
L'endemà, el director va comunicar al treballador que no cursés el cas de l'impagament al jutge. Només és un retard, va aclarir, al veure el somriure il·lusionat de l'oficinista. El 10 de gener, procedeix.
