La ultradreta
Sortir de la paràlisi
Les dades es menyspreen com si estiguessin escrites en paper mullat. No és un fenomen nou, ja que forma part de la nostra naturalesa humana. No responem a la realitat, sinó a la percepció i la interpretació d’aquesta realitat. Mentre les xifres desmenteixen l’augment de la delinqüència i la seva relació amb la immigració, una part cada vegada més gran de la població l’assenyala com la principal amenaça a la seva seguretat i a l’avenir col·lectiu. Per a ells, les institucions i els mitjans no tenen cap credibilitat.
El populisme reaccionari s’estén per tot el planeta i, envalentit, ja defensa el que fa una dècada ens hauria escandalitzat. Vox permet l’apologia del franquisme als seus diputats i defensa sumar els pronazis de l’AfD alemanya en l’aliança trumpista europea.
S’assenyala la immigració mentre una nova oligarquia de superrics s’endrapa el món i amenaça la democràcia. Milei, Abascal i la resta del clan són els seus capatassos. Els votants i els migrants, simples peons del joc. Dels primers obtenen l’accés a les institucions. Dels segons, material inflamable. Les imatges dels enfrontaments a Torre Pacheco triomfen a les xarxes. El que la sociòloga Leticia Sabsay denomina l’estètica de la crueltat: aquesta "espècie de plaer, de fascinació i, alhora, d’anestèsia" que produeix la normalització de la crueltat sobre els que considerem "els altres".
¿Han calculat els joves fascinats per Vox quines serien les conseqüències del seu govern? Adeu al dret a l’avortament, adeu a la protecció de persones LGTBI, adeu a les ajudes per violència de gènere i adeu a la igualtat. La religió com a instrument de coerció i la reducció al màxim de la despesa pública. ¿Entenen el que significa la progressiva privatització de la sanitat o de l’educació? Que mirin als EUA. La seva ignorància sobre la llibertat i el benestar dels que han disfrutat ens interpel·la. Hem deixat la seva formació crítica a les xarxes socials. I així ens va. A través de les pantalles triomfa la individualitat, s’esvaeix l’esperit comunitari i s’escampa la soledat.
¿I ara? ¿Entregarem la democràcia sense defensar-la a capa i espasa? ¿Som capaços d’unir forces per construir un escut protector? Quan la bomba està a punt de caure, poc importa si s’està a favor o en contra del finançament singular de Catalunya, de la reducció de jornada laboral o del 30% de vivenda protegida en obra nova. Tot això és rellevant, però no pot ser la raó per exacerbar la polarització i denigrar els oponents polítics.
La democràcia no es defensa sabotejant-la des de dins. Per als que encara fan càlculs partidistes, res sortirà bé. La dreta serà fagocitada per la ultradreta, i l’esquerra, com sempre en temps difícils, implosionarà. Només un generós pacte polític, social i ciutadà a favor de la justícia social i la convivència pot trencar aquesta dinàmica. Una mobilització de la societat diversa que realment som. Per sortir de les pantalles. Per sortir de la paràlisi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
