¿Què podeu fer avui, 9 de novembre, a Barcelona?

Vivim en un món en què tant les xarxes socials com les pàgines web (amb les precioses cookies) o altres eines actuals ens fan compartir la nostra informació privada amb l’exterior. Tot això provoca que ara estiguem molt més exposats que mai, amb els avantatges i inconvenients que això comporta. Sobre aquest tema pretenen fer-nos reflexionar aquests dies al Centre d’Arts Santa Mònica, que dedica totes les sales fins al 9 de gener a l’exposició Exposar, no exposar-se; exposar-se, no exposar, en què han convidat diversos artistes a plantejar-se els límits de la sobreexposició i l’autoria en aquests temps en què (gairebé) tots creem.

Els guies i l’energia

D’entrada cal plantejar que resulta una mica difícil orientar-se, ja que no sempre al costat de l’obra hi ha el títol i, de vegades, no saps on acaba una i comença l’altra. Hi ha molt pocs cartells informatius i, atesa la complexitat a l’hora d’intentar entendre-les, qui no sigui una mica expert en art contemporani pot sortir una mica despistat. Això sí, cal agrair l’amabilitat del personal de sala que s’ofereix sense que ningú l’hi demani a explicar-te el que necessitis saber, senyal que resulta de difícil comprensió si no vas una mica guiat.

Comencem el recorregut per la planta baixa on es hi ha 16/2017, de Joana Moll, que proposa al centre reduir la despesa energètica al 50% durant el temps que duri l’exposició. Hi ha un gràfic que va mostrant els quilowatts per hora que s’utilitzen cada dia, una taula de negociació i una pissarra on s’indica l’element o elements que han tancat en aquella mateixa jornada durant unes hores (llum, climatització, etcètera) per contribuir a l’estalvi en aquest concepte.

Una ‘performance’ participativa

Baixem a la planta inferior on, en un lateral, es troba I’m Google, de Dina Kelberman, en què es mostren més de 175 petites fotos amb detalls de tendes de campanya, plàstics, piscines o lones i diverses pantalles on es projecten imatges de mans fregant o pastant, així com una explicació de l’autora. El gran espai central de la sala està ple d’estàtues clàssiques i és on es porta a terme (a hores determinades, per assistir-hi cal informar-se de quin dia és la pròxima sessió) Desnonissea, de Roger Bernat.

Es tracta d’un original poema dramàtic a tall de performance que representen diversos actors del grup ERRO i on el públic també pot unir-s’hi amb el text a la mà. El text vincula noms de la mitologia o la literatura grega com Telèmac o Penèlope amb l’actualitat per tractar un tema candent com el dels desnonaments. Així, altres personatges són l’advocat, la BRIMO, els veïns, els serveis socials i els mitjans de comunicació o els cors d’activistes i afectats. Reciten el seu text des dels diferents racons mentre uns cartells indiquen qui és. 

Crèdits i els secrets de l’edifici

Ens dirigim cap a la planta superior però, just a les escales, hi ha Agraïments, d’Antoni Muntadas. Consisteix en un vídeo en què es mostra exactament això, una llarga llista dels agraïments que els artistes efectuen als qui han col·laborat en la seva obra. Com els títols de crèdits finals de les pel·lícules. Al seu costat, sota els esglaons, hi ha un lloc on el visitant pot repenjar-se mentre contempla part de l’Itinerari virtual, que ha creat Mario Santamaría, que recorre els llocs més amagats de l’Arts Santa Mònica.

A l’entrar veiem una gran col·lecció de fotos, en general bastant vintage, de ninots, parts del cos o banyistes, al final, un nom i un títol: Jonathan Brown, Walls Tumblr Down. ¿Serà el títol d’aquest espai o del següent? Poc més enllà hi ha Obrir una porta pel costat de la Rambla en què pengi una soga amb campana, de Mariona Moncunill, on s’il·lustra amb gran quantitat de fotos i documents la transformació d’aquest edifici, que era un convent del segle XVII, en l’actual centre amb les parts deteriorades i espais en reconstrucció.

Pòstits i un cotxe destrossat

La següent sala és més interactiva. Allà trobarem una col·lecció de pòstits enganxats a la paret que ens conviden a escriure el nostre i unir-lo a la resta. També podem imprimir amb un tampó en una targeta el títol de l’exposició i descobrir el quiosc mutant, un projecte de llibre modular, així com el seu procés de creació. Uns arxivadors, carpetes i una experiència, Santa Bot, un bot de Telegram que ofereix recorreguts virtuals per les diferents obres exposades inspirats en els llibres de Tria la teva pròpia aventura i a què s’accedeix mitjançant un codi QR.

Una de les peces més atractives és Janus, de Roc Parés, que es troba en una terrassa exterior d’aquest pis. Consisteix en una instal·lació on veiem un cotxe desgavellat, un antic Hudson Six amb matrícula de Barcelona totalment destrossat amb els vidres trencats i poc més que la carcassa davant una pantalla, com si fos un autocine, mentre que pel retrovisor es projecta el passat, el que hem deixat enrere. A la part posterior apareix una frase del filòsof Marsall McLuhan en anglès, que es tradueix com «Mirem el present a través d’un mirall de visió real. Marxem enrere cap al futur».

Una instal·lació entre tenebres

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Unes llargues escales ens condueixen fins al pis superior, on es troba Tabula rasa, de Jordi Guillumet i Mònica Rosselló. Entrem en un espai molt molt fosc, fa fins i tot una mica d’impressió endinsar-s’hi, en què trobarem una tela circular sobre la qual es projecten una sèrie de diapositives com parts del cos (com un primer pla d’un ull o unes mans) o objectes (una clau antiga o un futbolí) i està únicament il·luminat per uns tènues llums verds. A la sortida, en aquesta mateixa planta veurem una taula evocadora amb objectes del passat (passaports, llibres, una cafetera, llàpissos o guixos). Un recorregut per l’edifici amb imatges i muntatges sorprenents a què cadascú pot donar el significat que li trobi. És el que té l’art, la lliure interpretació, estigui més o menys exposat.