‘Boira a les orelles’: els sons del silenci

Un dels principals problemes que pot tenir una persona és patir una discapacitat. Però potser la millor manera de superar-la és pensar a com afrontar-la. L’autocompassió i la depressió no porten a res de bo i resulta molt més positiu mirar cara a cara aquest inconvenient i lluitar amb humor i esforç per mitigar-lo. Aquest és, en gran part, el missatge del nou muntatge d’Els Pirates Teatre (Les feres de Shakespeare, La mascarada) titulat Boira a les orelles que estrena El Maldà. Està protagonitzat per Bernat Cot (fundador de la companyia, que va passar de La Cubana a Molt soroll per a no res), Laura Pau (The Feliuettes, Com si fos ahir) i Lluna Pindado (una fixa de l’Eixample Teatre a Com una cançó dels 80 i Rock Family, però també a Nit de Reis i La flauta màgica).

Estan celebrant el seu vintè aniversari i han decidit obrir-lo amb aquest espectacle tan especial que està centrat en la figura del seu escenògraf, Enric Romaní, que va néixer amb una deficiència auditiva (una hipoacúsia bilateral sonora), però que pot parlar perfectament (amb un accent molt peculiar, això sí) i que ha portat una vida més o menys normal per la seva capacitat de superació. L’inici de l’obra ja és sorprenent, ja que, com si fos una comèdia de La Cubana, ens fa l’efecte que hi hem arribat tard, però serveix d’excusa perquè els actors es presentin a si mateixos, a la companyia i al personatge central.

Testimonis, preguntes i cançons

Durant una mica més d’una hora ens posarem a la seva pell vivint les seves experiències amb detall i coneixent els testimonis (en vídeo) del mateix Romaní, la seva mare, la seva germana bessona, el seu logopeda, la seva professora de música, la seva primera parella i l’actual. Tot això per crear un collage que ens permet endinsar-se al seu recorregut vital i la seva experiència. Ens plantegen les preguntes (algunes de molt ridícules) que ens formulem al conèixer una persona sorda i els absurds prejudicis que hi podem tenir. Cadascun dels actors recorda com el va conèixer i va treballar amb ell.

A l’entrada de la sala es pot veure un antic cartell sobre com parlar als sords que els actors repassaran. Algunes advertències resulten massa evidents i d’altres tenen un punt d’ironia. Les cançons i les coreografies desenfadades també contribuiran al ritme de l’espectacle (atenció a les formidables veus del trio). També ens il·lustraran sobre com funciona l’orella amb un divertit tema i descobrirem els implants coclears per processar sons i llenguatge.

De Woody Allen a Enric Romaní

En una de les escenes més originals ens mostren el funcionament d’un Sonotone amb un recurs que recorda un esquetx de la comèdia de Woody Allen, Todo lo que usted siempre quiso saber sobre el sexo. En aquella ocasió, es mostrava com uns individus estaven instal·lats al cervell i provocaven el moviment dels diferents òrgans del cos durant una cita sexual. En aquesta ocasió s’utilitza un mètode similar per ensenyar-nos l’interior d’un audiòfon d’última generació. I ens posem les mans al cap quan descobrim que un artefacte tan bàsic per a l’Enric costa la barbaritat de... 7.000 euros. ¡Quina vergonya! Però aquí no s’acaba el problema, després cal adaptar-se a cada nou model.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Ens expliquen la diferència entre els límits reals i els autoimposats i la cova on alguns es refugien per buscar empara. A tot això anem coneixent la vida de l’Enric. A l’inici, els seus primers treballs amb la logopeda (en un vídeo el veiem cantar i explicar contes quan era petit), el seu aprenentatge i l’impacte que li va suposar entrar a la universitat, separat del grup educatiu que el protegia i la seva sensació de sentir-se sol davant el perill. L’últim tram, que inclou una sorpresa, se centra en la seva relació amb la seva nova família i, en especial, amb el seu fill, a qui escriu una carta a la qual, després els actors, amb l’ajuda d’un piano, posen música.

La identificació i el conflicte pendent

És un espectacle molt complet en el qual ens hem convertit en l’Enric i hem viscut el seu sofriment com si fos propi i entenent els obstacles que ha de superar diàriament. I tot això sense gens ni mica de dramatisme ni sentimentalisme lacrimogen, tot mostrat d’una manera molt natural i original, amb tant humor com tendresa, amb tanta delicadesa com sensibilitat. Això sí, ens hauria agradat també que s’endinsés en un conflicte que ha sorgit aquest últim any i que aquí es tracta molt per sobre. ¿Com ha afectat aquest col·lectiu l’actual situació en què tots utilitzem mascareta? ¿Com s’han sentit a l’haver de prescindir d’un dels seus recursos més habituals per entendre els altres com és el de llegir els llavis? ¿Com han canviat les seves relacions a partir d’aquell moment? Però també és cert que això hauria provocat un canvi de to que, potser, no era el propòsit dels seus creadors. De totes maneres, en un petit gran muntatge amb el qual resulta fàcil empatitzar i que ens demostra que en el silenci també hi ha molts sons.