'Géminis': Will Smith lluita contra si mateix

Hi ha dues maneres diferents, tot i que no necessàriament incompatibles, d’entendre la nova pel·lícula d’Ang Lee Segons la primera, la més evident, ‘Géminis’ és simplement una història de ciència-ficció sobre un assassí a sou obligat a enfrontar-se a un clon de si mateix, creat 25 anys abans i decidit a matar-lo. Segons la segona, potser la més intrigant, funciona a tall d’autobiografia del seu actor protagonista, o com a metàfora del conflicte violent entre l’intèrpret que Will Smith és actualment i el que era fa poc més de dues dècades, quan rebentava contínuament la taquilla.

Perquè, tot i que només han passat uns mesos des que Smith va obtenir un dels seus èxits comercials més grans gràcies a ‘Aladdin’ (2019) –un èxit que, en qualsevol cas, no es deu a la seva presència en el repartiment sinó a la marca Disney–, el cert és que els últims anys de la seva carrera estan plens de pel·lícules pèssimes i fracassos comercials; no és estrany, doncs, que la generació Z el conegui menys pel seu treball davant la càmera que per ser el pare de Jaden i Willow.

D’‘El príncep de Bel Air’ al cine

D’‘El príncep de Bel Air’ al cinePer descomptat, no sempre va ser així. Gràcies a la sèrie ‘El príncep de Bel Air’, Smith es va erigir en paradigma del que era ‘cool’, i va aconseguir fer el salt al cine de gran pressupost. I després dels èxits planetaris de ‘Dos policies rebels’ (1995), ‘Independence Day’ (1996) i ‘Men in Black’ (‘Homes de negre’) (1997), va ser declarat de forma no oficial com l’intèrpret més poderós de Hollywood.

En algun moment de la dècada passada es va convertir en l’únic actor de la història a estrenar vuit pel·lícules consecutives que van recaptar més de 100 milions de dòlars a la taquilla nord-americana; i, el 2007, se’l continuava considerant una de les últimes estrelles de cine veritables, d’aquestes que, només amb el nom, ja garanteixen el triomf comercial d’un projecte.

I llavors es va estrenar ‘Set ànimes’ (2008), una pel·lícula terrible que va obtenir una recaptació mediocre; i després ho va fer ‘After earth’ (2013), que és encara pitjor i que a nivell financer va fracassar rotundament. I després que gairebé ningú fes atenció a ‘Focus’ (2015), ‘La veritat fa mal’ (2015) i ‘Bellesa oculta’ (2016), va quedar clar que no només es tractava d’una mala ratxa.

Si alguna cosa tenen en comú la majoria d’aquests títols és que Smith va semblar voler allunyar-se mínimament de l’estratègia que ell mateix reconeix haver seguit al seu dia a ulls clucs per catapultar-se fins al cim de Hollywood. «Li vaig dir al meu representant que em volia convertir en l’actor més important del món», va explicar en una ocasió. «I llavors vam repassar quines eren les pel·lícules més taquilleres de la història, i ens vam adonar que en totes hi havia efectes especials, criatures estranyes i una història d’amor. Així que vaig decidir que faria pel·lícules que tinguessin efectes especials, criatures i una història d’amor». De fet, molt poques de les que va protagonitzar durant els seus anys d’apogeu s’escapaven d’aquests paràmetres, i potser no sigui casual que fossin dues d’aquestes últimes –‘Alí’ (2001) i ‘La recerca de la felicitat’ (2006)– les que li van proporcionar les dues úniques nominacions a l’Oscar que ha obtingut fins ara.

Carrera conservadora

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Carrera conservadoraFora d’això, en conjunt la seva és una carrera inconfusiblement conservadora. No s’hi detecten, per exemple, els tipus de directors que treuen un intèrpret de la seva zona de confort. Tarantino li va demanar que protagonitzés ‘Django desencadenat’ (2012), però ell ho va rebutjar perquè Django no era l’encarregat de matar el dolent de la pel·lícula. Tampoc hi ha papers de dolent –no, el seu personatge a ‘Escuadrón suïcida’ (2016) no ho era– ni amb prou feines pel·lícules en què no es limités a fer de si mateix. I durant un temps la seva al·lèrgia al risc va tenir sentit: era necessària per mantenir l’imperi que havia construït al seu voltant.

Ara que la fama sembla haver-lo abandonat, no obstant, potser és el seu moment idoni per reinventar-se. Jutjant pels seus pròxims projectes, això sí –‘Dos policies rebels 3’ i ‘Dos policies rebels 4’, entre d’altres–, està clar que ell no pensa el mateix.