Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

BRINDIS PER PEPE

Un sopar amb Rubianes

Una vetllada literària amb Joan Lluís Bozzo es converteix en un homenatge a l'enyorat actor

Imma Muñoz

En un moment de la vetllada, que tenia un ressò escenogràfic d'últim sopar, Joan Lluís Bozzo va alçar les mans al cel i va exclamar: «¡Hòstia, Pepe, si m'estàs escoltant!». I les 17 persones que feia una hora i mitja que degustaven les seves paraules van destensar la posició d'escolta atenta, van portar la mirada més enllà del sostre i van riure.

El primer sopar literari organitzat pel renovat hotel Negresco Princess, que s'ha aliat amb el Club TR3SC per apostar per la cultura com a plus de la seva oferta hotelera, va tenir com a convidat oficial l'escriptor i home de teatre Joan Lluís Bozzo, però qui es va acabar apoderant de la vetllada va ser l'enyorat Pepe Rubianes, íntim de Bozzo i protagonista absolut del seu últim llibre, 'Pepe i jo' (Pòrtic). «El 'jo' és perquè quedi clar que no pretenia escriure cap biografia, només explicar de manera subjectiva el que va significar per a mi aquesta amistat de tants anys», havia dit l'autor gairebé a l'inici de la vetllada, i dues hores i mitja més tard, quan es donava per acabada, ningú dubtava que havia significat molt, i per què.

MÉS ENLLÀ DE L'EXABRUPTE

Atiat per l'interès d'un auditori que semblava més que a gust amb el sopar (bon entorn, millors plats, excel·lent atenció) i la càlida franquesa de l'orador, Bozzo va parlar de «la persona més generosa que hi podia haver»; de l'obsessiu rastrejador del dolor de Lorca, primer, i de Machado, després; del falder capaç d'estimar amb una entrega mai vista i d'abandonar, quan sentia que li faltava l'aire, amb una fredor encara més gran; de l'actor («no suportava el terme humorista») que va ensenyar al públic a anar més enllà de l'exabrupte salvatge i a valorar la figura del bufó. «La primera vegada que la meva mare va anar al teatre a veure'l, li va dir: 'No m'has agradat gens. Però gens, gens'. Vint anys després, ningú li arrencava riallades com ell. Ella creia que no podia riure amb un 'me-cago-en-Déu'. Ell li va ensenyar que sí: li va treure la cotilla».

Bozzo va explicar que li havia costat començar a escriure aquest llibre, que havia necessitat superar el dol per fer-ho. «Al principi, al pensar en ell, em venien al cap el càncer i la seva mort. I jo no volia parlar d'això». Volia explicar anècdotes reveladores, com la de la vegada que la Guàrdia Civil el va haver de treure d'una actuació en un poble del Segrià perquè va engegar «a prendre per cul» el públic que el xiulava escandalitzat, o la del dia en què les seves freqüents pregàries perquè alguna cosa obligués a suspendre l'espectacle van ser escoltades i una nevada va impedir obrir el teatre. «Deia que, quan pujava per la Rambla cap al Capitol, se li feia costa amunt, que no volia actuar. Però aquell dia no parava de repetir: '¡Ai, quina tristesa més gran, quina pena!'. Així de complex era».

L'ABRAÇADA PENDENT

Bozzo es va llançar a escriure després d'un somni en què va tornar a veure Rubianes entre nosaltres, al teatre, i va entendre que era el moment de fer-li l'abraçada, literària aquesta vegada, que no li havia fet durant la trobada que seria l'última. «Per com em va mirar, ell sabia que no ens tornaríem a veure. Però jo no me'n vaig voler adonar i no el vaig abraçar com mereixia el moment. Perquè érem al carrer, perquè els homes tenim aquesta mena de vergonya... O potser perquè la nostra relació estava marcada pels comentaris humorístics, i això vaig fer: acomiadar-me amb algun acudit», va lamentar.

Si Rubianes va trobar a faltar o no el gest de Bozzo en aquell moment, no ho podem saber. Però vuit anys més tard, l'afecte sí que s'ha sentit en un menjador on uns estranys han sopat com a amics abraçats al record d'algú que els va regalar molt més que riallades. 

Temes: Pepe Rubianes