Atles per perdre's

«La capital catalana s’enorgulleix de fer les coses a la seva manera, i per sort per als amants dels transports això també afecta els seus trens urbans”, diu Mark Ovenden al seu 'Atlas­ de metros del mundo', que no només arrenca comentant la xarxa de metro de Barcelona sinó que utilitza com a imatge d’obertura el cartell que va servir a l’ajuntament de la ciutat per estimular l’ús del transport públic: una flor emergint del subsòl suportada per arrels numerades com les línies del metro.

Aquesta obra insòlita i magna arriba a Espanya fruit d’una aliança entre les editorials Capitán Swing i Nórdica Libros per aproximar-nos als fascinants entramats (no només) subterranis de les prop de 400 ciutats que tenen sistema de metro, que transporten 360 milions de passatgers cada dia.

De Barcelona se’n destaca la modernitat sense oblidar l’estancament actual de la xarxa a causa d’una crisi econòmica que contrasta, per exemple, amb el pròsper Pequín: les seves 18 línies que desplacen diàriament nou milions de persones l’han convertit en la xarxa que creix més de pressa del món. La complexitat pequinesa es contempla en un sorprenent mapa que fa pensar en connexions neuronals i ajuda a entendre el mèrit dels dissenyadors capaços de comprimir tantes línies i traçats –amb freqüència sinuo­sos– en una imatge desxifrable.

AUTÈNTIQUES OBRES D’ART

Ovenden afirma que la cartografia del transport és la líder en simplificació. És a dir, ha d’obviar molts accidents geogràfics i enrevessaments urbans per oferir un plànol tan clar i pràctic com sigui possible. Per això, resulta un camp ideal perquè els grans dissenyadors brindin autèntiques obres d’art.

Ho podeu comprovar passant les pàgines d’un atles que ve a ser l’equivalent subterrani de les fotografies aèries de Yann Arthus-Bertrand. Els revolts, els enllaços, els colors... l’harmonia, en fi, dels mapes insinua sovint la idiosincràsia de cada ciutat. El minimalisme escandinau enfrontat als pictogrames que a Mèxic servien per identificar les estacions; les eficaces rectes del cor parisenc dialogant amb la sinuosa meravella de Tòquio, paradigma d’utilitat i bellesa.  

I després hi ha la intrahistòria de cada xarxa. Així, a més de recordar que el pare d’aquests mapes és l’anglès Harry Beck, que el 1933 «va aclarir» el metro de Londres a tots els seus usuaris, Ovenden ens passeja per les rajoles que embelleixen les parades de Lisboa, per la grandiloqüència palatina moscovita, aplaudeix el talent de Rafael Sañudo per resoldre el laberíntic desafiament que proposa Madrid o recomana a Londres i París que reconeguin tot el que han après l’una de l’altra.

Aquest atles també adverteix sobre futures línies mentre assenyala que San Francisco té el servei de trens més divers (perquè no tots els trens són iguals) o que la CNN ha seleccionat la xarxa de Seül com la millor del planeta. Ciutat del Cap, Chennai, Fukuoka, Oslo, Medellín... ens revelen els seus acolorits esquelets en una obra deliciosament contemporània que, per cert, té en Zuric «una mena de paradís per als fanàtics del tren urbà».

ASPIRANTS A ESTAT

Aquest final d’any proposa un altre parell d’atles curiosos, tots dos de Geoplaneta. El de 'Los lugares soñados', de Dominique Lanni, repassa un grapat de mites com Troia, Kafiristan, Tatària o Saba, recolzant-se sobretot en relats clàssics que van d’Homer a Marco Polo amb algun toc conradià. Un bon llibre regal per als amants de somnis.

L’'Atlas de países' que no existen destil·la una altra ambició. A més de ben i originalment facturat, inclou 50 territoris aspirants a Estat nació que detonen interessants reflexions sobre la independència. Hi ha Taiwan o Somalilàndia, estats de facto encara que no autoritzats, als antípodes de Forvik i Hutt River, «paròdies deliberades», com ho defineix Nick Middleton, l’autor de l’obra.

‘HIPPIES’, AVENTURERS, MAFIOSOS

Hi sovintegen els paradisos 'hippies', llibertaris o similars (Christiania, Minerva, Sealand), els promoguts per terratinents o aventurers instal·lats en un tros de terra que creuen que poden defensar amb papers (illes Cocos) i els drames de pobles natius destruïts per potències àvides de petroli, gas, zinc, urani. En aquest bloc hi hauria la tribu sioux dels lakota, el país de Dinetah, el de Lubicon...

Notícies relacionades

El millor amic del gos

El món es crema, i tu llegint

En ocasions, són màfies les interessades a independitzar territoris per afavorir els seus tràfics diversos. En aquesta fosca modalitat destaca Transnístria, «un forat negre a Europa» que s’estén al llarg de la frontera entre Ucraï­na i Moldàvia. Els límits de les antigues repúbliques soviètiques i l’Índia concentren un bon nombre de països no existents, alguns dels quals han patit conflictes sagnants, des de Crimea fins a Abkhàzia o el Balutxistan.

Illots remots i micronacions formen altres grups d’aquest volum que, sobretot, introdueix a històries tan excèntriques com il·lustratives: des de les aventures d’un floricultor príncep fins al descobriment que les trampes per a peixos dels murrawarri (uns indígenes australians) són la construcció humana més antiga del món. La Araucanía dels maputxes, l’Antàrtida, el regne mòbil d’Ogonilàndia o el conceptual Atlan­tium, un estat basat en la voluntat de la gent de pertànyer a aquest estat, són altres d’aquests fascinants no-països entre els quals, preneu-ne nota, apareix... Catalunya.