Llarga vida a Discos Revólver, per Miqui Otero

Alfons Sureda, cofundador juntament amb Jesús Moreno de Discos Revólver, la doble cova atapeïda de tresors de plàstic negre al carrer Tallers de Barcelona, va morir fa uns dies. Ho va fer poc després que la botiga celebrés els 30 anys. Va obrir un 31 de desembre de 1991: un negoci que arrenca la nit de cap d’any necessàriament tindrà una vida llarga (eterna, esperem) i festiva sota una bona estrella.

Jo llavors tenia 11 anys, així que difícilment podia estar a la porta aquell dia amb un espanta-sogres, un benjamí de Codorníu i un feix de bitllets. A més, malgrat ser la botiga en què més he comprat, vaig començar infidel. El meu pare feia classes als fills de 9 anys d’un dels responsables de Castelló (la competència al mateix carrer) i cada Nadal ens deixaven triar un àlbum com a regal pels serveis prestats. 

La Meca del vinil

Tanmateix, a l’adolescència, Revólver va ser el lloc. Tallers era un fanzín obert on buscar pistes i pedaços, escorcollar les pissarres Vileda on s’anunciaven concerts de noms inventats i les portades dels aparadors. Revólver té les novetats, però també un fons de discos a bon preu, així que és la Meca per a qui intenti agenciar-se una discografia de supervivència. 

Moreno va destacar en una entrevista al ‘Ruta 66’ que en tots aquests anys ha vist Eddie Vedder fer exercicis dactilars a les cubetes i Wilco fer un concert. El moment més impactant per a mi, tanmateix, va ser quan vaig conèixer com es va viure allà l’atemptat de la Rambla de 2017: moltes persones es van refugiar a la botiga, hiperventilant, vomitant, cridant. Es van repartir gots d’aigua i, potser per primera vegada des de la seva fundació, no va sonar música, sinó les notícies a la ràdio. Aquell moment en què no es va escoltar cap cançó, l’única interrupció pop, em va impressionar fins al punt de, malgrat no haver-ho viscut, o potser precisament per això, incloure-ho en una de les meves novel·les.

Pugen les vendes 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Aquesta setmana tornava a sortir una notícia habitual aquests anys: han pujat les vendes de vinil o, almenys, han depassat les de CD. No sé fins a quin punt és cert, però, malgrat la mort del seu cofundador, la salut de Revólver no sembla dolenta. 

Cada divendres visito les botigues, com un catòlic practicant es dirigeix a la seva ermita, i hi ha un bon atrafegament de gent de peu o a la gatzoneta ventant elapés amb els dits, amb aquesta mirada mig buida de ‘mad doctor’ al laboratori. Són diverses, però quan sonen els Ramones tots diuen que sí o que no amb el cap o l’aixequen decantat, com un ocell davant un estímul, si sona alguna novetat interessant. Aquest divendres ho tornaré a fer i resaré perquè no em donin una bossa de tela, perquè això significaria que he gastat massa (és l’únic lloc en el qual m’avergonyeixo d’un regal). Després m’aturaré al Castells o la Masia, procediré a arrencar els preus de les portades per quedar-me només amb el valor (i sense la culpa). I em dirigiré a casa xiulant, abans d’escoltar-les, les cançons que posaré a l’arribar. Us aconsello, per Alfons Sureda i sobretot per vosaltres, que feu el mateix.