Última visita al Romesco

Us portaré a un lloc a Barcelona al rètol del qual hi diu ‘Menjars casolans’ i ho són de veritat. No és una d’aquestes neotavernes de cadenes d’establiments que ho diuen i després resulta que són com aquestes galetes que es diuen Digestive per aclarir, en lletra petita, que no són digestives. Sí, seguiu-me, era per aquí.

Un moment, la persiana està abaixada. Hi ha un paper enganxat amb cinta adhesiva al rètol. És un DIN-A4 que tapa des de la R fins a la A d’aquest cartell: Bar Restaurante Romesco / Comidas caseras. ¿I què hi posa, en aquest foli? Ens acomiadem... La família Romesco tanca les portes definitivament.

Parroquians i joves amb ressaca

Així que és hora de reformular l’arrencada. Us portaré, a través d’aquest text, a un lloc de Barcelona al rètol del qual hi deia Menjars casolans i ho eren de veritat. A un dels restaurants amb més encant del Raval. S’hi arribava travessant els carrerons portalats del mercat de la Boqueria, dels quals emanava una orgia d’olors, sorolls i colors (salaó de peix, carn fresca, asma d’aspersors i rodetes de carro salvant sots), per trobar a la fi el mític restaurant. Hi anaven els parroquians habituals del barri, els joves amb ressaca, els guiris atrets per l’olor i la fauna. A les parets, quadros de la Sagrada Família i de sitges gallegues a diferents altures. De la flota de cambrers, entranyable, en destacava el cuiner. Els meus amics i jo l’anomenàvem, amb tot el respecte, Magoo, i tenia gran habilitat despatxant bonítol i mongetes i també un acudit favorit. Quan hi entraven els guiris, li agradava assenyalar amb el cullerot de fusta l’olla d’arròs blancqueestava remenant i preguntar-los: «¡A veure si endevineu quants n’hi ha! ¡Jo ho sé!». I els clients, divertits, especulaven a ull (1.870, 666, 2.899, 185.000), perquè ell, sempre, contestés: «¡Fred! ¡Avui no mengeu!».

Aquesta era, inclosa a la meva novel·la ‘Rayos’, una de les escenes que es repetien al Romesco, restaurant popular mític al Raval, un d’aquests pocs casos on l’estucat de la paret, les fotos emmarcades, les seves pertinaces receptes i el caràcter i l’encant dels seus cambrers acumulaven memòria del barri, «del sabor de barri, tresor antic». Allà, de fet, es diu que el Gato Pérez va escriure ‘Gitanitos y morenos’ a les estovalles de paper. Per allà, també, solen passejar-se personatges als llibres de Marcos Ordóñez.

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

A mi em fa molta pena que Barcelona perdi aquests llocs amb sabor perquè tinc clar que de seguir així ho perdrà tot, inclòs a mi. Jo especulava que potser posaven allà, en aquesta cova plena d’anècdotes, una d’aquestes cafeteries clonades de merda i brioixeria congelada, tot i que Mockudramas, per exemple, temia i apostava per un altre tipus de negoci: una botigueta de carcasses de mòbils. El món, està clar, necessita més carcasses de mòbil i més cafès aigualits en vas de cartró. Tot, com cantaven Astrud, «fa tanta ràbia, que sembla nostàlgia».

Al paper amb el qual els quatre magnífics del Romesco s’acomiaden just a sobre de la persiana abaixada, s’hi pot llegir: Ens dol tant penjar els davantals i dir-vos adeu i Sentim no poder-nos acomiadar com caldria. Llavors, i aquí l’última lliçó, més enllà del bonítol a la planxa i els fesols, emplaça els seus estimats clients a escriure’ls per acomiadar-se: restauranteromesco@gmail.com . El meu comiat és aquest text. Però tant de bo rebin, almenys, tantes cartes com grans d’arròs van servir i rialles van acollir.