Conde del asalto

Diners a cabassos

'El corazón de la fiesta', el nou llibre de Gonzalo Torné, és una xerinola de frases felices i reflexions intel·ligents sobre nacionalisme, identitat, poder i panoja

Miqui Otero

Diners a cabassos

Que els diners són una addicció ho prova el fet que els que més en tenen són els que menys en parlen. 

L’addicte consumeix i nega haver-ho fet; el ric compta els diners i no ho explica. Tots dos en necessiten més i més, i després, teràpia.

Com a exemple tenim Marcos Benavent, que va passar de comptar bitllets al cotxe oficial de la Diputació valenciana a presentar-se, sota el nou nom d’«exjonqui dels diners» i amb ‘look’ de ‘hippy’ eivissenc, a la Ciutat de la Justícia, prèvia epifania a la selva amazònica. Però també gairebé tota l’alta burgesia, amb el seu Gran Diccionari Eufemístic (aquest «anar per mar» quan el que es fa és sortir amb barco i que obvia, ehem, el barco). 

Però que no es parli de diners no vol dir que no els anhelin i, com hemorroides crematístiques, ho pateixin en silenci. «¿I si hi havia massa diners? ¡Massa diners per comprar-los amb diners!», escriu Gonzalo Torné a la seva nova novel·la. És ‘El corazón de la fiesta’ (Anagrama) una xeflis de frases felices i reflexions intel·ligents, també descarades, sobre (deixin-me anar a buscar el diccionari de sinònims) nacionalisme, identitat i poder. Els diners com a addicció que, com passa amb totes, condueix a la doble vida, a l’humor capritxós, a algun tipus de fallida. També com a parafília.

L’excitació del misteri

Arrenca la novel·la amb els insults a crits d’una parella al pis contigu, escoltats a través de les gruixudes parets d’aquesta finca règia. ¿S’estan maltractant els veïns? ¿O assajant una obra de microteatre? Clara Montsalvatge decideix aplanar aquesta llar quan la seva vida ociosa es veu raptada per l’excitació del misteri. 

Vet aquí un altre. «El finançament dels partits és un misteri, però un misteri d’aquells que no són misteri, perquè estan molt clars, però continuen sent un misteri», va deixar anar amb la seva retòrica cubista, gairebé centrípeta, Jordi Pujol en una universitat privada el 1995. Casavella va recollir l’ocurrència ‘El día del Watusi’. I Torné sembla col·locar-la davant de l’ull geològic i el tecleig amb guants cars de l’estilista més fi de la nostra generació, en una novel·la que parteix d’aquesta arrencada misteriosa per després mutar a revisió salvatge i en clau dels Pujol. Un homenatge a aquest arbre genealògic que prefigura el procés: «Si mous una branca, tot l’arbre cau».

Una de les seves protagonistes, Violeta Mancebo, és una Pijaparte que entra en el clan per la via del jaç i en qualitat de nora xarnega. «Ets una persona molt divertida, a més de bonica. Creus que les cases es construeixen perquè hi visquin persones», li diu el fill bastard del Molt Honorable, aquí rei de Catalunya. Aviat enfoca. No canvia, però n’aprèn.

Aprèn que, com va escriure Balzac, tota gran fortuna amaga algun tipus de crim. I que, com Balzac va viure, un paio amb deutes discrets és un infeliç però si són deutes milionaris és un valent. I que, afegeixo jo, un atracament perfecte no és un atracament, sinó perfecte. Sobretot si s’atraca tot un país i l’atracament dura, com a mínim, 23 anys, tants com s’hi està al capdavant.

No em puc resistir a deixar alguna pista més mitjançant una paràbola. No la prenguin al peu de la lletra. Barba Blava és un senyor ric que compra una de les filles de la veïna. Ella es casa amb por, perquè corre la llegenda que totes les seves dones desapareixen. Un dia ell se’n va de viatge i cedeix a la seva nova dona totes les claus de la casa. Però l’avisa que hi ha una porta, només una, que no ha d’obrir. Ella girarà precisament aquesta clau, és clar, i trobarà, ulls buits i empastifades de sang, totes les seves predecessores en el càrrec. 

Clara Montsalvatge ha obert la porta de la veïna. Violeta Mancebo ha obert el rastell dels amos de Catalunya. El lector hauria d’obrir aquesta novel·la.