Una vibrant Olivia Rodrigo, sorpresa del Primavera

Olivia Rodrigo va donar així un nou senyal de sintonia amb Barcelona, on fa un mes va fer un concert privat el Teatre Grec (auspiciat per Spotify i el Barça) i on actuarà per partida quàdruple l’any que ve (de l’1 al 6 de maig al Palau Sant Jordi, cites úniques a Espanya). En vigílies de la publicació del seu tercer album, You seem pretty sad for a girl so in love, que surt divendres que ve, aquesta californiana amb avantpassats filipins va oferir una actuació expeditiva, de 45 minuts, acompanyada de la seva banda, que va obrir amb cites al seu disc anterior, Guts. Començant amb Bad idea right?’, cançó en què interroga sobre la conveniència d’embolicar-se amb un ex.

El repertori emocionalment catatònic d’aquell àlbum va marcar el rumb amb Ballad of a homeschooled girl, una altra peça amb què Rodrigo va contradir al seu dia la tesi que les guitarres elèctriques estaven de retirada. Però a ella també li van els tempos recollits, amb drama, assentats en el piano, com Vampire, cançó sobre nòvios que donen menys del que reben. I Drivers license, que va cantar (i molt bé) asseguda ella mateixa al teclat.

L’apassionant món de l’enamorament, la traïció i el desfogament sembla continuar orientant la seva literatura, tot i que, almenys, el primer avanç del nou disc, Drop dead, es queda en la primera i feliç estació, la de l’enamorament sobtat. Llançat l’abril passat, va ser reconegut i cantat per la concurrència al Fòrum, no així cap altra estrena, d’aires psicoanalítics, What’s wrong with em, que Rodrigo va compartir amb un convidat d’impacte, ni més ni menys que Robert Smith, de The Cure. Noia educada, després de Good 4 u es va acomiadar amb un: "Gràcies, Primavera; Barcelona, t’estimo molt".

En paral·lel, una altra realitat es va manifestar a certa distància amb el concert de My Bloody Valentine. També ple, reflex de les dues ànimes que es perceben al festival. El seu huracà sònic, de guitarres turbulentes i emotives línies melòdiques flotants, va arrasar amb tot a compte de peces com Soon, fetitxe de l’àlbum Loveless (1991), sense oblidar-se de l’holocaust final de You made me realise, amb diversos minuts de soroll elèctric sense concessions.

Folk-rock amb relleus

La jornada va oferir també uns altres focus d’interès, com el sinuós folk-rock de Big Thief, portador de vibracions enrarides i de bàlsams per a l’esperit, en ratxa després del seu inspirat Double infinity. Amb Adrianne Lenker no hi ha res a témer, i la seva veu es va alçar, hospitalària, a través de les reverberacions i els pessics àcids de guitarra (Simulation swarm), els vestigis country (Words) i aquest mig temps sobre vincles tòxics que porta per nom Vampire empire.

Notícies relacionades

El festival de música, ¿últim refugi contra la polarització?

¿Què els passa als mestres i com arreglar-ho?

Una altra classe d’impacte va produir la britànica Little Simz amb el seu rap desfermat, en el qual van esclatar ganxos molt pop en talls com Thief i Young. El temari del seu sisè àlbum, Lotus, bastant orgànic, presentat sobre l’escenari amb el punch físic de la bateria i el baix. Agitadora física i mental, no es va oblidar de la simfònica Introvert i de l’himne enfortidor Venom. Per la seva banda, Sudan Archives, Brittney Parks va desplegar la seva proposta híbrida maximalista, en fricció amb l’r’n’b i l’article art-pop, alienígena, o potser ciborg, brandant el seu violí i enredant-nos en artefactes com ara The nature of power.

I a l’escenari Cupra, l’amfiteatre, ple total amb Rusowsky en el seu debut al festival, amb el sonat Daisy . El que fa és d’una altra lliga, o òrbita planetària, amb aquest pop que absorbeix el folklore llatí i les guitarres de cordes de niló (Sophia), així com les castanyoles i percussions tribals (Pink + pink), sense renunciar a l’electrònica gruixuda, sacsejant formulismes. Tonades amb encís com la de Bby Romeo, amb sintetitzadors i veu en falset, en les quals Ruslan Mediavilla, acompanyat per la seva nombrosa banda de clons vestits de blanc i amb cabellera caoba, va tenir una presència magnètica, sense deixar de transmetre fragilitat, com un trencadís guru galàctic, en aquesta jornada final del Primavera.