El festival de música, ¿últim refugi contra la polarització?

¿La música pot ser l’última reserva contra la famosa polarització? Alguna cosa hi ha, tot i que va per barris. El rebuig frontal que es percep davant el reggaeton i les músiques urbanes entre la ciutadania sènior segueix allà, de vegades amb una inflamació impròpia de certes edats. Escolti, calmi’s una mica, que és només música. Mentrestant, en un context d’aficionats més actius (els que es gasten 350 euros més IVA en l’abonament d’un festival), l’actitud és una altra. No es tracta tant que ara a tothom li pugui agradar de tot, sinó que la música dels “altres” ja no molesta ni es viu com una agressió. Es pot trobar pel camí, aturar-se a escoltar-la i observar-la, intentar fins i tot entendre’n la lògica i treure’n conclusions, sense necessitat de declarar la Tercera Guerra Mundial.

Notícies relacionades

¿Què els passa als mestres i com arreglar-ho?

Una vibrant Olivia Rodrigo, sorpresa del Primavera

Es va veure aquests dies al Primavera Sound, on fins i tot la incorporació a última hora d’Olivia Rodrigo, estrella pop juvenil del moment que l’any vinent omplirà quatre Sant Jordis, no va trencar l’equilibri intern del festival ni va buidar l’escenari on actuava l’honorable cap de cartell d’aquesta franja, My Bloody Valentine. Hi va haver públic per a tots dos, i fins i tot un flux d’assistents que va passar una estona a l’altre.

Ara bé, hi ha una línia vermella que el Primavera no s’atreveix a creuar: el mainstream espanyol. Això de Rusowsky aniria per allà, però no és un exemple nítid. Algú de l’organització em deia l’any passat que ells saben on col·locar el cordó, tot i que reconeixia que no era fàcil argumentar-ho: «Sabrina Carpenter, sí, Aitana, no», va dir. ¿Per què? La línia és fina. Sembla que amb el mainstream espanyol hi ha menys màniga ampla: ni tan sols artistes amb base rock com Amaral o Bunbury han actuat al festival. És possible que a Espanya i al món anglosaxó anem ara a velocitats diferents en la confluència entre el comercial i el prestigiós. Però sí, parlem de música, un territori en què, malgrat tot, hi ha aquest intangible, aquest no sé què, que de vegades et fa abaixar el polze sense que sàpigues precisar per què.