Carles Porta: "Hem deixat les víctimes de Brito i Picatoste molt tranquil·les"

¿Per què va triar el cas de la fuga de Brito i Picatoste de la presó de Ponent, a Lleida, el 2001, per fer la seva primera ficció?

Perquè va ser el primer cas que vam fer en no-ficció. A més, va ser el que més li va agradar a José Antonio Antón, director general d’Atresmedia, que va ser qui ens va impulsar a fer aquest salt. I, sobretot, perquè ho té tot: grans personatges, una gran història i tots els elements que un somia trobar en una bona ficció.

Ja havia abordat aquest cas a Crims. ¿Això va facilitar la feina?

En realitat ens va complicar una mica la vida, perquè la força de la història ja l’havíem explicat. Perquè sorprengués com a sèrie, havíem d’entrar en aquests forats que la realitat no ens havia permès explorar. Hi ha casos que hem tractat a Crims que no funcionarien com a ficció, però aquest tenia tants buits que oferia moltes possibilitats per poder construir una gran història. Qui hagi vist el cas a Crims en reconeixerà la base, però descobrirà una història nova, potent i plena d’elements que no hi eren abans.

Per construir els personatges, ¿es van recolzar en documentació real com cartes, judicis o informes psiquiàtrics?

La història de 33 días està totalment inspirada en la fuga de Brito i Picatoste, però els protagonistes de la sèrie no són ells. Son Prieto i Calatrava, personatges de ficció inspirats en aquells fets. La realitat ens va proporcionar moltíssim material per construir-los, però al final hem fet una ficció.

Un dels escapats ja ha mort; l’altre continua viu. ¿Van contactar amb les famílies?

El primer que vam fer va ser canviar tots els noms. Al fer-ho, ja no estem explicant les seves vides. Tant legalment com moralment estem coberts. Això ens permet allunyar-nos de la vida real i la intimitat d’aquestes persones. Vam canviar els noms no només per protegir les víctimes, sinó també els victimaris, els policies i totes les persones implicades en aquella història. Això ens permet ser totalment lliures creativament. Així que hem deixat les víctimes molt tranquil·les.

¿Va poder participar en l’elecció dels actors?

He pogut opinar sobre tot el procés, però he tingut la sort d’estar envoltat d’un equip extraordinari. Anaïs Pareto ha fet un treball increïble com a directora, igual que la directora de càsting, els guionistes, el director de fotografia i la resta de l’equip. Han demostrat un talent enorme.

La sèrie apunta a un enamorament del personatge interpretat per Julián Villagrán cap al de José Manuel Poga. Villagrán explica que es va llegir les cartes de Picatoste i no va veure res d’això. ¿Com van abordar aquesta dimensió emocional?

33 días és una història d’amor molt singular. No parlem de l’amor convencional d’una pel·lícula romàntica, sinó d’una cosa molt més estranya i complexa. És un thriller d’amor. Que a les cartes que va escriure un dels protagonistes no es parlés d’amor no significa que entre ells no existís una relació molt especial que, d’alguna manera, pot interpretar-se com a amor. Les cartes de Picatoste eren més aviat un intent de justificar-se davant la societat, d’explicar què van fer durant la fuga. Però no explicaven per què ho van fer ni què sentien realment. I precisament aquesta és una de les preguntes que hem volgut explorar en la ficció.

¿Li preocupava romantitzar els protagonistes?

En qualsevol bona història has d’empatitzar amb els personatges en algun moment per odiar-los quan toqui. Al final totes les emocions humanes han de ser-hi presents. Crec que 33 días mostra de manera bastant fidedigna el que van fer i les conseqüències que va tenir aquella fuga. No els idealitzem ni els convertim en grans estrelles, al contrari. Ara bé, els actors han fet una feina tan excepcional que aconsegueixes entendre aquests personatges. No crec que ningú comparteixi el que van fer, ni que els aplaudeixin ni justifiquin. Però en aquestes qüestions morals, que són molt importants, crec que l’espectador és prou madur per treure’n les conclusions. El que oferim són tots els elements per comprendre per què van fer el que van fer, quin paper va tenir cadascun, quina vinculació tenien, quin mal van causar i quin mal havia patit cada un.

La sèrie també mostra la investigació policial i les tensions entre els cossos de seguretat.

No podia ser de cap altra manera. Aquest va ser probablement el primer gran cas mediàtic dels Mossos d’Esquadra després del seu desplegament a Catalunya. Hi va haver friccions amb la Guàrdia Civil i, sobretot, amb la Policia Nacional per qüestions de competències, territorialitat i segurament de política. Els Mossos van portar el cas com van poder, van rebre ajuda de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional va exercir el paper que va considerar oportú. Nosaltres hem reflectit aquestes tensions inspirant-nos en el que realment va passar.

¿Com ha viscut personalment el salt a la ficció?

Amb bastanta tranquil·litat, sobretot perquè estava acompanyat per Anaïs Pareto i per un equip excepcional. A més, Atresmedia té moltíssima experiència en ficció i això et dona seguretat. Al final, es tracta d’explicar una bona història. El true crime té unes eines i la ficció en té d’altres. L’important era mantenir la intensitat, la credibilitat i el realisme que la gent associa a la meva feina. Crec que gràcies al treball de direcció, fotografia, interpretació i muntatge hem aconseguit una sèrie molt pròxima al que el públic espera d’una història firmada per Carles Porta.

No serà la seva única incursió en la ficció. Ja té un altre projecte.

Ja tenim diversos projectes en marxa. El primer que podem anunciar és Veredicto, una sèrie per a Movistar Plus+ creada per Edu Sola a partir d’una idea meva i produïda per Edmon Roch. Es rodarà ben aviat i crec que serà una sèrie molt potent. A més, tenim altres projectes en diferents fases de desenvolupament amb productores amb moltíssima experiència. M’agrada envoltar-me de gent que en sap més que jo per aprendre i fer les coses millor.

¿Veredicto també està basada en un cas real?

Parteix d’una idea inspirada en el funcionament d’un jurat popular, però el cas concret no és real. Està construït a partir d’elements reals, amb l’objectiu que l’espectador pugui participar com a jurat en la història.

Diu que no tot el que s’etiqueta com a true crime ho és realment. ¿Per què?

Perquè moltes produccions que es presenten com a true crime són, en realitat, reportatges documentals molt ben fets que aporten elements periodístics, però no expliquen una història completa. Es diu true crime a tot el que tracta de crims i, per mi, això no va per aquí. Per mi, el true crime és un gènere narratiu amb introducció, nus i desenllaç.

Notícies relacionades

El festival de música, ¿últim refugi contra la polarització?

¿Què els passa als mestres i com arreglar-ho?

¿Té el cas Andic en ment?

Per descomptat. Però ara mateix el periodisme de successos està treballant bé el cas. Mentre hi hagi tant soroll i informació en calent, nosaltres observem i recopilem. Ens agrada tenir una perspectiva de la història perquè et dona una mirada molt més interessant. Així que ja arribarà, tot al seu temps.