Paco Roca, dibuixant de còmic: "No hi ha un manual de què fer quan et diuen ‘ja no t’estimo’"

L’exposició que es va veure al Còmic Barcelona com a guanyador del Gran Premi del 2025 mostrava els seus dibuixos d’infància. Els havia guardat la seva mare. Impagable la historieta d’‘El Imperio contraataca’...Mestre a portar la memòria familiar i col·lectiva al còmic –amb Arrugas (Premio Nacional), Los surcos del azar (amb 100.000 exemplars venuts les dues) o Regreso al Edén–, Paco Roca (València, 1969) torna després de l’èxit d’El abismo del olvido (75.000 venuts, i amb pròxima versió de cine dirigida per Álex Montoya). Ho fa amb el seu llibre més íntim i personal, El viaje (Astiberri), en el qual explora sentiments propis i aliens en una ruptura de parella. El protagonitza en Fran, acabat de separar i una mena d’àlter ego. Surt el 28 de maig amb una tirada de 40.000 exemplars i ja hi ha un projecte cinematogràfic.

L’exposició que es va veure al Còmic Barcelona com a guanyador del Gran Premi del 2025 mostrava els seus dibuixos d’infància. Els havia guardat la seva mare. Impagable la historieta de Star Wars...

La historieta d’El Imperio contraataca la vaig fer després de sortir del cine perquè em va semblar el millor que havia vist i l’única manera de reviure-ho era fer el meu propi còmic. És el que continuo fent ara amb els meus còmics, reviure moments especials, reflexionar-hi i fins i tot alterar-los perquè portin a pensaments que m’agradaria que haguessin passat.

¿Va tenir dubtes d’última hora sobre publicar El viaje ?

Molts, perquè acostumo a treballar amb els meus records i coses de la meva vida, però també et planteges fins a quin punt tens dret a incloure la vida dels altres en les teves històries. Jo anteposo sempre la meva obra al meu pudor, crec que soc capaç de separar les dues coses. Per reflexionar deixo el pudor de banda, perquè em serveix de teràpia. Però quan treballes amb vides alienes és diferent i t’entren pors per què pensarà la gent que coneix aquestes persones.

¿No té vostè por que li preguntin si ‘tot va bé a casa’?

Riu. Intento diferenciar, tinc ben clar que el que faig és ficció. El viaje parteix d’una situació real d’una separació meva, però està barrejat amb altres d’abans i amb experiències de gent propera. Entre els 40 i els 50 anys és quan més separacions hi ha. Hem creat un invent que és la relació de parella estable a llarg termini per economia de mitjans i practicitat, però això entra en conflicte amb la naturalesa de l’ésser humà de mantenir el seu espai i la seva identitat. La novetat del desig entra en conflicte amb la vida en parella.

S’acaba l’amor. ¿Qui no ha viscut una ruptura?

Faig coses per entendre un tema que penso que es pot racionalitzar: les fosses comunes, la pèrdua d’un pare, el paper de la dona en la postguerra... parles amb testimonis i historiadors, obtens respostes... però a El viaje hi ha més preguntes que respostes. L’amor i el desamor són un aspecte tan personal i arbitrari que no pots trobar raons a les qüestions amoroses. Cada persona busca una cosa diferent, o s’enamora d’algú altre. Les relacions de parella suposen un gran desgast que en molts casos porta al desamor. El punt positiu és que per moltes relacions fracassades o que s’acabin, un nou amor fa que oblidis l’anterior i comencis aquesta nova relació amb la mateixa fe i entusiasme que el primer cop.

Es pregunta què fer quan et diuen ‘ja no t’estimo’.

No hi ha un manual de com comportar-se quan et diuen ‘ja no t’estimo’. No hi ha res a fer. Al llarg de la vida ets en un costat o a l’altre. Quan et deixen intentes raonar, parlar, qüestionar, prometre... i quan ets a l’altre costat t’adones que no hi ha res que et pugui dir l’altra persona que canviï el teu sentiment si ja s’està desenamorat.

En Fran passa per totes les fases: negació, incomprensió, ira, dol, acceptació, resignació...

Mostro aquell primer moment efímer, dolorós però passatger que un creu que no ho superarà, que està en el més profund de l’abisme. Quan la història és depriment i desoladora. I deixo en Fran en aquest punt en què sabem per experiència que ho superarà.

No oblida mostrar com ho viu la seva parella, i les dues filles.

Hi ha mil tipus de separacions. En aquesta, un viu la crisi com un drama i per a l’altre és un alliberament, perquè deixa enrere una vida que no vol. Per a en Fran significa dir adeu inesperadament a una vida amb què estava content. Ell pensa que la felicitat està en el passat i ella que està en el futur, en l’inici d’una nova vida.

Són 20 anys de records.

És com creem un relat del que hem viscut. En la memòria individual i davant d’una ruptura dones moltes voltes al per què s’ha acabat la relació, si podies haver fet alguna cosa, idealitzes coses, sents nostàlgia i veus que has de girar full i oblidar. En això coincideix la memòria històrica amb la individual. És necessari girar full però sense oblidar el passat, per seguir endavant es necessita que no hi hagi fosses i es faci justícia i hi hagi reparació, que no hi hagi ferides obertes en la societat. Davant l’auge de la ultradreta, cal mirar enrere, veure el seu perill i on va portar aquesta ideologia. En la relació personal és igual. S’ha de recordar, reflexionar, guardar-ho en un calaix i oblidar per iniciar una nova vida.

En Fran parla de la necessitat de mirar enrere per aconseguir trobar la seva identitat. ¿Paco Roca ha trobat la seva?

La reescrius contínuament. Durant un temps la vida en família era part important de la meva identitat i quan això ja no hi és has de reinventar-te. És el que intento. I que la paraula separat no formi part de la meva identitat. Una paraula que no m’agrada, ja que implica un fracàs del passat i una unió amb un passat que sembla que et condicioni.

En el còmic no hi ha acció i sí que hi ha molt diàleg. ¿Temerari?

El còmic ha evolucionat en paral·lel al cine mostrant a ‘gent fent coses’ i vaig pensar en què pot aportar el còmic a històries que no són de ‘gent fent coses’. La literatura no ha evolucionat així, contínuament a les novel·les hi ha gent parlant d’emocions i sentiments i reflexionant sobre coses. Però això en el món del còmic és un repte. ¿Com faig interessant una història de dues persones parlant? Necessites que en cada vinyeta càpiga tota mena de metàfores i que el dibuix recolzi el que expliques. Tenia por de com s’entendria una història només de conversa, on no passa res però on passa molt.

¿Com veu el còmic avui?

Tenim el públic habitual que teníem, educat llegint còmics, que va passar de l’infantil al francobelga, els superherois, l ’underground i la novel·la gràfica. I n’hem guanyat un de nou, ampli i molt interessant, sobretot femení, que llegeix novel·la, i que mai havia llegit còmic o bé s’ha reenganxat amb la novel·la gràfica després de llegir còmic en la infància. A més, el còmic ha guanyat una notorietat i un respecte de fora del mitjà: som als museus, se’ns donen premis culturals, tenim Premis Nacionals... I una cosa molt important: estem en tota mena de llibreries.

¿I la precarietat?

Els autors ens queixem de la precarietat de la nostra situació, però no estem ni millor ni pitjor que el món de la música, la literatura o el teatre. És molt complicat viure de la cultura. Els autors tenim necessitat de crear però no tota la gent té necessitat de llegir. A l’entrar en una llibreria penso en la sort que tinc de poder viure d’una cosa que no és de primera necessitat, que hi hagi algú en qualsevol lloc del món comprant el meu llibre. Jo visc dels royalties.

Notícies relacionades

Hisenda som tots

Rosa Maria Esteva, geni i figura de la restauració de BCN

A la mostra del Còmic Barcelona hi havia les seves notes de dibuix amb 11 anys: ¿només un "bé»?

Riu. Era molt dolent. Espanta veure nens prodigi: penses que és un do, que o neixes sent bo o no vals. Però crec que més que un do necessites passió i esforç i molta feina per fer realitat el teu somni.