Joana Marcús: "Vaig decidir donar més valor als qui em recolzaven que no als qui es reien de mi"

Vostè va començar a escriure sent ben jove. ¿Quina relació té amb la lectura?

Curiosament, quan era petita odiava llegir. Ho associava a lectures obligatòries i, a més, tenia dislèxia sense diagnosticar. Per exemple, llegir en veu alta era un moment molt dur perquè la gent es reia de mi. Quan em van diagnosticar, em van recomanar llegir diàriament i els meus pares van començar a comprar-me llibres més adaptats. Vaig començar amb Harry Potter i després amb autores com Laura Gallego. M’hi vaig enganxar moltíssim i vaig acabar descobrint el món del fanfic [ficcions escrites per fans] a internet.

¿I va ser això el que va fer que es llancés a escriure?

Sí. Com que veia que gent de la meva edat escrivia en aquestes plataformes, vaig decidir provar... i aquí continuo, gairebé 15 anys després. Al principi ho feia de manera anònima i sense pensar que em llegiria molta gent. Però quan va començar a créixer, la gent de l’institut ho va descobrir i se’n reien. En aquell moment ho vaig passar força malament però, si ara ho miro amb retrospectiva, realment penso que si m’hagués amagat potser no seria on soc avui.

Tot i que molts es reien de la seva passió, va continuar.

Realment em va doldre molt. Sentia que havien agafat el meu lloc segur i l’havien convertit en una arma. Fins i tot vaig deixar d’escriure durant un any. Però després hi va haver un moment en què tenia una professora de castellà, que la continuo adorant, que em va dir que ho continués intentant. I per curiositat, després de parlar-hi, vaig entrar en aquest compte on tenia tots els llibres escrits a la xarxa, i em vaig adonar que tothom continuava esperant un capítol nou. I em vaig demanar per què donava més pes a la gent que es reia de mi que als qui no em coneixien de res i tot i així feia un any que esperaven que escrigués.

¿Com va ser el pas d’escriure a internet a publicar amb el segell d’una editorial?

Més suau que no sembla. M’intimidava canviar les històries que les meves lectores ja coneixien perquè, al final, tot i que tinguin molts anys i necessiten canvis, sempre hi ha un afecte especial i volia que es respectés. Però l’editorial va entendre molt bé el concepte. Tinc dues editores meravelloses que també van ser les primeres que s’hi van implicar molt perquè això es mantingués com estava, tot i que necessités alguns canvis. Va ser una feina molt de mà a mà i tenint en compte sempre la meva opinió, que em sembla bàsica.

És la primera novel·la que escriu sense tenir un feedback instantani dels lectors capítol a capítol.

Sí. Al principi em va fer vertigen perquè estava acostumada a escriure amb comentaris constants, i aquest cop era a cegues completament. Però, amb els anys guanyes confiança en tu mateixa i m’ho vaig plantejar més com un repte personal. Fins i tot vaig acabar lliurant abans de temps [riu].

¿Nota que hi ha diferències entre aquesta novel·la i els seus treballs anteriors?

Sí. Tenint en compte que l’últim llibre que vaig escriure des de zero va ser fa 9 anys, m’he notat amb moltíssim més vocabulari, amb més seguretat i recursos per descriure els entorns. És una cosa que a mi em faltava molt en el seu moment perquè no sabia descriure sense que es tornés avorrit. A Wattpad usava molt els diàlegs perquè la novel·la fos més dinàmica, i crec que és el primer cop que m’he atrevit a enredar-me en les emocions, amb diàlegs interns, monòlegs i pauses. I això també m’ha semblat prou valuós com a escriptora. Noto com els personatges tenen més profunditat i més capes que els altres.

La Jude no és pas una adolescent típica, principalment a causa seu complicat entorn. ¿Com va ser construir un personatge tan complex com aquest?

Va ser emocional. Volia parlar del rol de les persones cuidadores, que sol ser invisible però molt freqüent, perquè si tu no tens aquest rol en la família segur que coneixes algú que sí. Tothom assumeix que has de cuidar una altra persona, però no pensa ningú si de debò vols assumir aquest paper o si et cal res, si et cal que tinguin cura de tu. I són rols que es poden assignar des de molt petits i molt injustament. Sentia que volia explicar una història des d’aquest punt de vista.

¿Es va inspirar en cap situació que la toca de prop?

Crec que tots hem viscut situacions familiars semblants tot i que no es portin a l’extrem, però podria dir que sí. Jo mateixa soc una persona força cuidadora, de fet de vegades em passo i tot. Però és una cosa que neix de l’instint, hi creixes. Personalment no he experimentat el que li ha passat a la Jude, però sí que tinc gent del meu entorn que li ha tocat. Crec que les seves històries es mereixen una veu que no sigui un paper tràgic, sinó un paper en què pots sortir i et poden passar coses que resultin precioses, tot i que sempre tinguis a dins l’instint de tenir cura dels altres.

¿Quin missatge pensa que li agradaria que s’emportessin els lectors joves?

Pots tenir cura d’algú i pots ser bona amiga, bona parella, bona filla, però no pots oblidar-te de tu mateixa. I en el moment que et costa la salut estar amb una altra persona, has de deixar anar i prioritzar-te a tu mateixa. Això no vol dir pas que hàgim de ser egoistes i hàgim de deixar de banda els qui estimem perquè volem ser en primer lloc, però crec que hem de trobar un equilibri entre tots dos camins i que és precisament el que fa la Jude durant tot el llibre.

¿Com creu que els lectors poden empatitzar amb aquesta solitud que viu la protagonista?

La sensació de solitud l’hem tinguda tots en algun moment. Una altra cosa és que sigui una miqueta més passatgera, que s’arreli més, que no t’adonis que la vius i simplement et sents sola i no entenguis per què. Escriure-ho en un llibre és una bona manera de posar nom a aquesta sensació i d’adonar-te que no passa res per sentir-te sola. Totes hi hem passat.

Notícies relacionades

Com visitar gratis el Museu Picasso de Barcelona amb visita guiada inclosa

Un llibre per als simpatitzants d'Aliança Catalana (i Vox)

Mirant enrere, ¿què diria a la Joana que començava a escriure?

Hi ha moments que em venen ganes d’abraçar-la i dir-li que continuï confiant en ella mateixa perquè, de debò, té històries per explicar a la gent. També li diria que no està sola. I que gaudeixi de cada moment perquè el que fa és el que li agrada fer.