Joana Marcús, escriptora: «Vaig decidir donar més valor als qui em recolzaven que als que es reien de mi»

Fins aleshores, l’autora espanyola havia publicat prèviament la seva saga ‘Meses a tu lado’, com la trilogia ‘Fuego’ i la bilogia ‘Extraños’ a la plataforma de Wattpad abans de reeditar-les amb el salt editorial, novel·les que la van catapultar a posicionar-se com l’espanyola més llegida a l’Amèrica Llatina i en una de les autores de literatura juvenil més llegides en àmbit nacional i internacional. En aquesta nova entrega segueix la Jude, una jove de 17 anys i filla d’una cantant retirada que lluita contra les responsabilitats que té des de ben petita i aprèn a prioritzar-se a ella mateixa.

Va començar a escriure sent molt jove, ¿quina relació té amb la lectura?

Curiosament, quan era petita odiava llegir. Ho associava a lectures obligatòries i a més tenia dislèxia sense diagnosticar. Per exemple, llegir en veu alta era un moment molt dur perquè la gent es reia de mi. Quan em van diagnosticar, em van recomanar llegir cada dia, i els meus pares van començar a comprar-me llibres més adaptats. Vaig començar amb ‘Harry Potter’ i després amb autores com Laura Gallego. Em vaig enganxar moltíssim i vaig acabar descobrint el món del ‘fanfic’ (ficcions escrites per fans) a internet.

¿I va ser el que la va llançar a escriure?

Sí. Com que veia que gent de la meva edat escrivia en aquestes plataformes, vaig decidir provar... i aquí segueixo, gairebé 15 anys després. Al principi ho feia de manera anònima i sense pensar que em llegiria molta gent. Però quan va començar a créixer, la gent de l’institut ho va descobrir i se’n reien. En aquell moment ho vaig passar malament però, si ara ho miro amb retrospectiva, realment penso que si m’hagués amagat potser no seria on soc avui.

Malgrat que molts reien de la seva passió, va continuar.

Realment em va doldre molt. Sentia que havien agafat el meu lloc segur i l’havien convertit en una arma. Fins i tot vaig deixar d’escriure durant un any. Però després hi va haver un moment en què tenia una profe de castellà, que la continuo adorant, que em va dir que ho continués intentant. I per curiositat, després de parlar amb ella, vaig entrar en aquest compte on tenia tots els llibres escrits a la xarxa, i em vaig adonar que tothom continuava esperant un capítol nou. I em vaig preguntar per què estava donant més pes a la gent que es reia de mi que als que no em coneixien de res i tot i així feia un any que esperaven que escrigués.

¿Com va ser el pas d’escriure a internet a publicar amb una editorial?

Va ser més suau del que sembla. M’intimidava canviar les històries que les meves lectores ja coneixien perquè, al final, tot i que tinguin molts anys i necessiten canvis, sempre hi ha un afecte especial i volia que es respectés. Però l’editorial va entendre molt bé el concepte. Tinc dues editores meravelloses que també van ser les primeres que es van imposar molt perquè això es mantingués com estava, tot i que necessités alguns canvis. Va ser una feina molt de mà a mà i tenint en compte sempre la meva opinió, que em sembla una cosa molt bàsica.

I ara ‘Los ecos de Jude’ és la primera novel·la que escriu sense tenir un ‘feedback’ instantani dels lectors capítol a capítol.

Sí. Al principi em va fer vertigen perquè estava acostumada a escriure amb comentaris constants, i aquesta vegada era a cegues completament. Però amb els anys desenvolupes confiança en tu mateixa i m’ho vaig plantejar més com un repte personal. Fins i tot vaig acabar entregant abans de temps [riu].

¿Nota diferències entre aquesta novel·la i els seus treballs anteriors?

Sí. Tenint en compte que l’últim llibre que vaig escriure des de zero va ser fa nou anys, m’he notat amb moltíssim més vocabulari, amb més seguretat i recursos per descriure els entorns. És una cosa que a mi em faltava molt en el seu moment perquè no sabia descriure sense que es tornés avorrit. A Wattpad utilitzava molt els diàlegs perquè la novel·la fos més dinàmica, i crec que aquesta és la primera vegada que m’he atrevit a enredar-me en les emocions, amb diàlegs interns, monòlegs i pauses. I això també m’ha semblat bastant valuós com a escriptora, noto com els personatges tenen més profunditat i més capes que els altres.

La Jude no és una adolescent típica, principalment pel seu complicat entorn. ¿Com va ser construir un personatge tan complex?

Va ser emocional. Volia parlar del rol de les persones que són cuidadores, que sol ser invisible però molt freqüent, perquè si tu no tens aquest rol en la família segur que coneixes algú que sí. Tothom assumeix que has de cuidar una altra persona, però ningú pensa si realment tu vols assumir aquest paper o si necessites alguna cosa, si necessites que et cuidin a tu. I són rols que es poden assignar des de molt petits i molt injustament. Sentia que volia explicar una història des d’aquest punt de vista.

¿Es va inspirar en alguna situació que li toca de prop?

Crec que tots hem viscut situacions familiars semblants tot i que no es portin a l’extrem, però podria dir que sí. Jo mateixa soc una persona bastant cuidadora, de fet de vegades em passo i tot. Però és una cosa instintiva, amb la qual creixes. Personalment no he experimentat el que li ha passat a la Jude, però sí que tinc gent del meu entorn que li ha tocat. Crec que les seves històries es mereixen una veu que no sigui un paper tràgic, sinó un paper on pots sortir d’allà i et poden passar coses precioses, tot i que sempre tinguis aquest instint de cuidar els altres.

¿Quin missatge li agradaria que s’emportin els lectors joves?

Pots cuidar una altra persona i pots ser bona amiga, bona parella, bona filla, però no pots oblidar-te de tu mateixa. I en el moment en què t’està costant la salut estar amb una altra persona, has de deixar anar i prioritzar-te a tu mateixa. Això no significa que hàgim de ser egoistes i hàgim de deixar de banda les persones que estimem perquè volem estar en primer lloc, però crec que hem de trobar un equilibri entre els dos camins i crec que és precisament el que fa la Jude durant tot el llibre.

¿Com creu que els lectors poden empatitzar amb aquesta soledat que experimenta la protagonista?

Aquesta sensació de solitud l’hem tingut tots en algun moment de la vida. Una altra cosa és que sigui una miqueta més passatgera, que s’arreli més, que no t’adonis que ho estàs vivint i simplement et sents sola i no entenguis per què. Escriure-ho en un llibre és una bona manera de posar nom a aquesta sensació i d’adonar-te que no passa res per sentir-te sola, totes hem estat allà.

Notícies relacionades

De Shakira a Bad Bunny: les residències de concerts, la tendència que captura el gran públic i irrita els molt fans

BCN aprova crear l’Ateneu de la Cançó i li buscarà un espai

Mirant enrere, ¿què diria a la Joana que va començar a escriure?

Hi ha moments en què em venen ganes d’abraçar-la i dir-li que continuï confiant en si mateixa perquè de veritat té històries per explicar i que no està sola. Que ho disfruti perquè és el que li agrada fer.