L’intimisme de Hamaguchi torna a aterrar a Canes

Ryusuke Hamaguchi va merèixer haver guanyat la Palma d’Or gràcies a Drive my car (2021) i, tot i que la tasca dels membres d’un jurat no és esmenar errors passats dels seus homòlegs, aquesta injustícia hauria de ser suficient perquè els jutges d’aquest any miressin amb bons ulls la pel·lícula gràcies a la qual el japonès torna a competir en el certamen francès. Titulada All of a sudden , no és tan aclaparadora i incontestable com aquesta predecessora, però sí tan ambiciosa o fins i tot més. Al llarg de les seves mastodòntiques tres hores i quart de metratge, explora assumptes com la importància de repensar la societat, la força reparadora de l’art, els pecats del capitalisme i les formes més saludables d’enfrontar-se a la vida i la mort mentre contempla la hipnòtica història d’amor platònic que es desenvolupa entre la directora d’una residència de gent gran parisenca i una dramaturga japonesa que conviu amb un càncer terminal.

Mentre contempla com els llaços afectius entre totes dues s’estrenyen, així mateix, la primera pel·lícula de Hamaguchi rodada parcialment fora del Japó amb aquesta finalitat, combina la preocupació per qüestions existencials que ja vehiculava Drive my car, amb el lament per la destrucció del planeta i la gent causada per l’explotació econòmica que el director va articular a El mal no existeix (2023). Sembla evident que el seu objectiu principal és proposar una defensa rotunda i explícita de la Humanitude, una filosofia i metodologia francesa de cura per a persones grans que privilegia la llibertat i la dignitat dels pacients i el vincle humà amb ells, i amb aquesta finalitat no dubta a recórrer a certa beateria bonista, o fer servir llargs monòlegs expositius i fins i tot gràfics en pissarres per deixar clar el que vol dir, i caure en l’excés proselitista. Però gràcies a l’habilitat de Hamaguchi –i al voluminós metratge–, res d’això impedeix que All of a sudden destaqui sobretot per la seva paciència observadora, la precisa coreografia dels seus diàlegs llargs i profunds i la capacitat per convertir l’intimisme en una cosa èpica.

Pedofília i patriarcat

Notícies relacionades

Travolta rep per sorpresa una Palma d’Or d’Honor

De l’underground als grans recintes

La directora Marie Kreutzer es va donar a conèixer internacionalment gràcies a la gran acollida que va obtenir a Canes L’emperadriu rebel (2022), reinterpretació feminista de la figura d’Isabel d’Àustria. Mesos després de la seva presentació al festival fora de concurs, no obstant, aquella pel·lícula es va veure castigada per l’escàndol quan un dels seus protagonistes, Florian Teichmeister, va ser condemnat per possessió d’una quantitat aclaparadora de pornografia infantil.

L’assumpte va afectar tant Kreutzer, que ara ha inspirat el seu nou treball, Gentle monster, l’altra aspirant a la Palma d’Or que va ser presentada ahir. Mentre contempla una pianista obligada a bregar amb el descobriment que la seva parella –i el pare del seu petit fill– és un monstre, la pel·lícula evita caure en l’exhibicionisme i la truculència, i es veu beneficiada per una interpretació portentosa de Léa Seydoux.