CRÍTICA
Sílvia Pérez Cruz, en negre, blanc i vermell en la vibrant estrena d’‘Oral abisal’
Sílvia Pérez Cruz va presentar ahir al Liceu (festival Guitar BCN) un nou àlbum que encara no ha sortit, "una cosa que no havia passat mai", va advertir. "Les fàbriques de vinils van lentes" i el disc no veurà la llum fins al 8 de maig. Però ja li va semblar bé que no tinguéssim "ni idea" del que ens esperava: un espectacle, Oral abisal (títol també de l’àlbum), que planteja un recorregut "dual, en dues textures", des de "l’origen" i a través de la "recerca i la mar infinita".
Concert en dos temps, en negre i blanc, del minimalisme a una lleugera exuberància. En el primer, la Sílvia Pérez Cruz cantautora, guitarra a la mà en un diàleg de química depurada amb el trio de violí, violoncel i contrabaix. Cançons refinades i amb pòsit popular que van derivar en bucles melòdics embriagadors que, en Moreno, ella va voler compartir amb el cant del públic. Seqüència de crescendo tens en la bonica Ben poca cosa tens, amb text de Martí i Pol, de la banda sonora de Molt lluny.
Una Sílvia Pérez Cruz, fins llavors, de formes familiars, aferrada a la tradició mediterrània, llatina, brasilera, que va mirar a França quan es va quedar sola i ens va oferir un atòmic Hymne a l’amour, d’Édith Piaf, envoltada d’un raig de llum que va dibuixar un cercle als seus peus i el diàmetre del qual va créixer fins a incloure tot el Liceu. Brillant posada en escena, que ens va portar a un altre estadi en la segona part, quan van entrar en escena flautistes i trompistes, un cor d’una dotzena de veus (inclosa la seva filla Lola) i el piano de Lucía Fumero.
Robes blanques i cançons embolicades en una puresa magnètica i celestial (Mar de na Catalina), que van portar el folklore a l’abstracció (Chacarera); unes combinacions arriscades (Líquido, la veu, assistida per les tres trompes), i uns apetibles punts de fuga avantguardista (Abisal). Aquí vam veure una dimensió diferent de Sílvia Pérez Cruz, en què la cançonaire penjada en el temps va fer un pas endavant per anar cap a allò desconegut.
Un trànsit que la va portar de nou al punt de partida, transformant-se per tornar a l’origen en una versió enfortida, vestida de vermell per encoratjar-se a Capitana i mirar una mica al passat. Però ni tan sols la fogosa versió de Gallo rojo, gallo negro, de Chicho Sánchez Ferlosio, va poder evitar que ens creixin les ganes d’escoltar amb calma aquell Oral abisal.
‘Oral abisal’
Notícies relacionadesDimecres, 25 de març
Gran Teatre del Liceu
