Un Barça triomfal guanya la Lliga a un Madrid de final de cicle

Al Barça li calia almenys un empat per tancar el seu segon títol de Lliga consecutiu, però al cap de 18 minuts ja havia fet dos gols que aclarien una nit en què el confeti es barrejava amb les cendres blanques. El formidable gol de falta de Marcus Rashford va facilitar molt les coses, un d’aquells futbolistes estranys que fa goig veure. Potser perquè, sense canviar l’aparença, sempre trota entre la genialitat i l’esperpent. En un dia en què es discutia si el titular a la banda dreta havia de ser ell o Roony, Rashford va executar una de les faltes directes més boniques que s’han vist mai en aquest estadi. Des d’una posició en què el seny demanava que el xut fos per a un esquerrà, Rashford va tirar amb la dreta per obligar la pilota a una paràbola. La pilota va quedar encaixada a l’escaire que defensava Courtois.

Tampoc va ser poca cosa el gol de Ferran, de qui també es discuteix el futur i que va ser el responsable de donar sentit, primer, a l’actuació de Fermín i, després, a l’assistència de taló d’Olmo. Asencio, titular per un Huijsen que va dir que no es trobava bé després d’escalfar, no es va dignar a perseguir Ferran.

És tal la decrepitud moral que amenaça el Madrid que Arbeloa no va tenir cap objecció a alinear Tchouaméni la mateixa setmana en què es va embolicar a mastegots amb Fede Valverde. L’uruguaià, a qui van haver de cosir el cap, sí que es va quedar a casa de baixa. Als despatxos ja han posat la creu a un dels seus capitans. En aquest Madrid guerracivilista en què una entitat gairebé divina decideix qui són els bons i qui els dolents, Vinícius fa veure que és el líder de la causa. Va sortir el primer a escalfar per emportar-se els xiulets del públic, com si fos un torturat Sant Job. Després, ja es posaria a passejar pel camp. Vinícius no ho té difícil veient com el qui havia sigut messies Mbappé, amb el pretext de la sobrecàrrega, ha decidit que el seu ego ha d’anar per una banda i les misèries del club per l’altra. Un dia un moscow mule a Sardenya, l’endemà el Mundial. De Bellingham no hi va haver més notícies que el cop de colze que es va emportar d’Eric i el gol que li anul·laven per fora de joc. Courtois, en canvi, lluny d’amagar-se, es va posar sota pals fins i tot sent conscient del que podia venir a sobre. Va treure fins i tot gols a Rashford i Ferran.

Notícies relacionades

La radiografia del campió

Dues Lligues i un amor infinit

Flick va poder confeccionar la seva alineació sense haver d’estar pendent dels odis dels uns i dels altres al camerino. Simplement, l’alemany va decidir recórrer a la justícia i a la coherència tàctica. Així les coses, va optar per premiar Rashford amb la titularitat després d’escarrassar-se en aquesta recta final de campionat i va triar Ferran com a ariet, segur que li funcionaria perfectament per aprofitar els espais que deixava el Madrid. També van jugar com els àngels Gavi, a qui es reconeix poc com fa anar la pilota, i Pedri, que va manejar l’horari de la festa al seu aire.

Stephen King, qui més bé ha novel·lat les misèries terrenals a partir de la por, deia que les mentides són un pendent relliscós. "Cadascuna en sol comportar dues més". El Madrid ha vist com les mentides se li multiplicaven fins al moll de l’os. Fins que el Barça les ha descobertes totes per mostrar-li el seu final de cicle.