La caixa de ressonància
Quan creus que tots parlen del teu grup favorit
Les cambres d’eco aplicades a la música, a xarxes i plataformes, conviden a la pèrdua de perspectiva i a confondre que allò que penses que agrada a tothom i que domina la conversa, en realitat, només t’agrada a tu.
Parlem des de fa temps de les cambres d’eco i de com produeixen aquest miratge en el qual tothom opina el mateix que tu i, sobretot, això és crucial, s’escandalitza cada dia pels mateixos "temetes" (com diria Jose Muñoz, d’Estopa). Bé, això, aplicat a la música, deixa derivades inquietants. No és només que xarxes i plataformes et donin més d’aquells sons que perceben que t’agraden, sinó que insisteixen a donar-te continguts d’un mateix artista per qui en algun moment mostrar-se un interès.
Des que, fa unes setmanes, arran del 10è aniversari de la mort de David Bowie, preparant un article al respecte, vaig passar uns dies cercant material recent sobre l’artista, em veig habitant un món (digital) bastant dominat per la seva presència. A veure, no és un mal lloc on viure: allà, tothom estima David Bowie i parla d’ell tot el temps, Starman és el hit universal del moment i suplanta l’últim de Quevedo, i l’entrevista d’un mitjà underground amb el productor Tony Visconti apareix com un document indispensable i desitjat pel conjunt de la humanitat.
Confondre el que creus que passa amb el que et passa només a tu no sona gaire bé. Aquest perill, que sobrevola dia a dia en els milions usuaris de les plataformes, ens dona una foto parcel·lada fins al microscòpic, reforçant aquesta idea que avui la música se subdivideix en minúscules esferes personals que, vet aquí la gràcia, no perceps com esbiaixades, sinó que t’apareixen com a naturals i neutres. Es pot al·legar que tu ja saps que les plataformes funcionen així i que distingeixes la lògica algorítmica de la realitat, però la meva confiança en la disposició humana a discutir o relativitzar allò que et gratifica és limitada. En això es basa l’èxit del fake. També pot passar que acabis fart de topar amb Bowie per esmorzar, dinar i sopar, i comencis a agafar-li mania. Per ara no m’ha passat.
Notícies relacionadesFinada il·lustre
El que sí que he hagut d’admetre és que, mentrestant, en el món real (o alguna cosa que s’hi assembla), Bowie no és tan imprescindible i popular avui al planeta com volia pensar. Com comentàvem l’altra tarda amb els col·legues d’El pòdcast de Rockzone, dedicat a ell, una altra finada il·lustre, Whitney Houston, considerada artísticament menys transcendental, té bastants més oients que ell a Spotify. I la seva cançó més escoltada és Under pressure, més que res perquè la va gravar amb Queen, i triplica els números de Starman, que és la segona. Tot un desengany, ja us ho ben dic. Sí, és temptador viure en El show de Truman.
