La meva vida com un gos (que veu fantasmes)

Els gossos acostumen a exercir dues funcions en el cine de terror. D’una banda, poden ser antagonistes com el santbernat rabiós de Cujo o el monstruós rottweiler policia de la pel·lícula anomenada com aquesta raça. D’altra banda, poden ser allà com a víctimes especialment doloroses i fins i tot ser els primers en caure, com passava imperdonablement en la primera entrega de L’expedient Warren. Menys freqüent és que siguin els herois absoluts de la funció i que la història estigui explicada des de la seva perspectiva. Per això està cridant tant l’atenció, enamorant en festivals i triomfant en taquilla als Estats Units Good boy (Oficial Fantàstic Competició; en sales comercials des del 17 d’octubre), aquesta petita però ressonant història de fantasmes amb un retriever de Nova Escòcia com a estrella.

"En moltes pel·lícules, el gos està al corrent de coses que nosaltres no podem percebre, però per desgràcia no supera el primer acte", recorda a Sitges el director Ben Leonberg. "La nostra idea va ser: ¿i si expliquéssim tota la història des del punt de vista caní? Seu seria el viatge de l’heroi i en ell se centraria tota la resolució de la història", afegeix

Leonberg va fitxar el seu propi gos per al paper principal, però cap espectador en el seu seny (o amb el cor al lloc correcte) es queixarà pel favoritisme. "La idea era fer la pel·lícula amb un gos entrenat per a aquesta classe de coses. Al començar a fer proves amb l’Indy per entendre com fer plans-contraplans i controlar cap a on mira l’animal perquè el relat avanci, em van sorprendre els resultats. Vaig fer un curt amb ell [prototip de Good boy amb el mateix títol] que va guanyar un concurs i l’Indy va ser nominat a millor actor".

En aquesta història esgarrifosa alhora que emotiva, el jove Todd (Shane Jensen), afectat per alguna classe de malaltia pulmonar, decideix anar-se’n a viure amb l’Indy a la casa de camp que ha heretat del seu avi. Per descomptat, l’inventari inclou una presència malvolent. Poltergeist, una altra pel·lícula amb un gos que s’ensuma una alguna cosa lletja, va ser una influència fonamental. Però Leonberg va buscar la inspiració més enllà del cine de casa encantada. "Vam pensar molt en obres de Jack London com Ullal blanc i La crida del bosc, aventures protagonitzades per gossos. London no els donava pensaments abstractes o una veu, només els permetia avançar amb els seus instints i sentits; així era com progressava la història", explica.

Notícies relacionades

Impactant crema de naus

Ashcroft torna set anys després

De nit

El rodatge va progressar al llarg de tres anys i 400 jornades de rodatge, sobretot de nit i en cap de setmana, amb Leonberg i Kari Fischer (la seva dona i productora) com a únic equip en la majoria d’aquestes jornades. "El problema va ser la capacitat de concentració de l’Indy. Aconseguíem una mitjana de vuit segons de metratge al dia. El més difícil eren els plans més curts, les coses que haurien sigut fàcils de fer amb un actor normal, com fer-lo girar el cap a l’escoltar un so estrany. A un actor normal pots dir-li que mogui el cap a l’esquerra o la dreta, però no a un gos, així que podíem començar amb aquest primer pla un dilluns, seguir dimarts i potser aconseguir-lo dimecres".