Paul Urkijo, director de cine: "Hi ha més monstres i mentides en la llum que en la nit"

El seu anterior llargmetratge, Irati, és la pel·lícula en eusquera més taquillera de la història. ¿Li va pesar aquesta pressió a l’hora d’abordar un nou projecte?

En realitat, no. Irati va agradar i molta gent va voler veure-la, i això és justament el que un espera quan fa una pel·lícula. Però no faig cine per competir contra mi mateix ni contra ningú. No penso en aquestes coses. És possible que el bon funcionament d’Irati hagi generat unes expectatives determinades, però no sé ben bé en què es tradueix això, perquè, al cap i a la fi, Gaua l’hem fet amb menys diners i també menys temps.

No ho sembla. La pel·lícula té una presència visual imponent. ¿Aquest afany a rodar en localitzacions naturals és una declaració d’intencions davant l’omnipresència dels efectes digitals?

Pot ser una interpretació, però és que crec de veritat que si vols aconseguir la textura realista que jo busco en les meves pel·lícules has de filmar en escenaris reals. Soc molt tossut amb això. A les localitzacions naturals, els plans respiren una realitat i una màgia que el digital no et dona. L’escena final [un aquelarre bastant apoteòsic] era tan complexa que no la podíem filmar en un exterior real i vam construir un bosc de 170 arbres.

Els seus rodatges ja tenien fama de ser complicats, amb fred, pluja, fang... Aquesta vegada, a més, ha decidit que tot passi de nit.

És clar, havia de ser així perquè la nit és el centre de la pel·lícula [gaua significa nit en eusquera]. Aquest ha sigut un dels reptes més interessants, fer que la foscor es pogués veure i que alhora es presentés també com una cosa que és densa i impenetrable.

En la pel·lícula, la nit és l’espai del terror, però també el de la llibertat. ¿Van les dues coses juntes?

Penso que sí. La norma, el poder, ens diu que cal seguir el camí de la llum i que en la foscor no hi pot haver res de bo, però de vegades un necessita sortir d’aquest camí, entrar en la foscor i enfrontar-se a les seves pors més profundes per poder ser lliure de veritat. Això és el que li passa a la Kattalin, la protagonista. D’altra banda, en la realitat, les coses més terribles passen a plena llum. Pensa en la destrucció de Gaza. Hi ha més monstres i mentides en la llum que en la nit.

En tot el seu cine hi ha una dignificació de tot allò que el pensament ortodox tradicional ha presentat com a funest. Les bruixes de Gaua són unes dones lliures que es reuneixen per beure i per explicar-se històries.

Des de fa ja uns anys, la bruixa forma part del pensament feminista com un símbol de la dona empoderada que es rebel·la contra la norma. He crescut amb aquesta idea. I m’interessava molt recollir totes les mentides que va fabricar la Inquisició en l’època de la caça de bruixes per reprimir les dones –el culte a Satanàs, les orgies, els infanticidis, l’antropofàgia...– i capgirar aquest imaginari i presentar-lo com una exaltació de la llibertat. També de la llibertat sexual i de les llibertats identitàries, que avui, segles després, continuen estant reprimides i amenaçades.

¿La Inquisició contemporània està en les xarxes socials?

En les xarxes socials el que hi ha és molt inquisidoret dient als altres, i en especial a les dones, com s’han de comportar i com han d’utilitzar els seus cossos. Però la Inquisició de veritat continua estant encara en llocs de poder.

Després de tres pel·lícules explorant i donant a conèixer els mites i llegendes del folklore basc, ¿no li ve de gust passar a fer una cosa radicalment diferent?

Al final, són obsessions que tens. Vaig començar a fer cine perquè volia explicar aquestes històries i conèixer més coses d’aquest univers, que és tan ric. M’encanta la mitologia de la meva terra i vull transmetre-la i també compartir-la amb la gent de fora d’Euskal Herria. També tinc altres projectes, tot i que sempre estan connectats al món fantàstic, perquè és un gènere molt poderós que et dona una llibertat creativa enorme. El que sí que veig com una missió és rodar en eusquera, que és la meva llengua i és la llengua en la qual vull viure.

Notícies relacionades

Lawrence Rees, historiador del nazisme: "És un miracle que existeixin democràcies"

Claus dels xous de París i Milà

¿Quant li deu la seva carrera al festival de Sitges?

Moltíssim. Com a cineasta, soc un fill de Sitges i ho dic amb molt d’orgull. Vaig venir ja amb els meus primers curtmetratges i aquí he presentat els meus tres llargmetratges. No se m’acut un lloc millor per fer-ho. L’himne de Gaueko [figura que representa la nit en la mitologia basca] diu: "La nit per als de la nit, el dia per als del dia». Sitges és per als de la nit.