Monument ‘fantastique’ a les víctimes de la sida

La directora francesa Julia Ducournau torna al festival de Sitges, on va concursar –i va guanyar diversos premis, incloent el de millor direcció novella– fa nou anys amb la reveladora Crudo, convertida en una de les firmes més importants i discutides del cine europeu actual.

Després d’haver obtingut la Palma d’Or a Canes el 2021 amb Titane, el seu retrat d’una assassina en sèrie embarassada d’un cotxe, sabia que el seu següent projecte seria examinat escrupolosament (o sense escrúpols) pels mateixos crítics que poc abans l’havien consagrat.

Ella va triar el camí de la sinceritat emocional i va proposar una renovació estètica del terror corporal, però res d’això va impedir que la interessant Alpha –inauguració de Sitges 2025; a les sales comercials a partir del 21 de novembre– rebés algunes crítiques furibundes bastant injustes al passar per l’últim Canes. Com de costum, el temps col·locarà tot al seu lloc, i no premiarà els extremismes.

Epidèmia sobrenatural

En el que semblen els anys 90, l’adolescent titular (excel·lent Mélissa Boros) arriba a casa d’una festa amb un tatuatge fet amb una agulla utilitzada. La seva mare, doctora, (Golshifteh Farahani) tem que es pugui haver contagiat d’un virus que transforma lentament i dolorosament les persones en unes estàtues de marbre. Un dels afectats és Amin –físicament consumit Tahar Raim–, oncle drogoaddicte de l’Alpha, que acaba de trobar refugi a casa de la seva germana.

Tan sols el rumor de la possibilitat converteix l’Alpha en una pària social al seu institut. És a dir, el primer símptoma del virus és el rebuig. "Per mi, la malaltia que es propaga a la pel·lícula és la por", explica Ducournau a EL PERIÓDICO. "Dissecciono com funciona la por, la seva manera de generar rebuig i odi, una cosa que en aquest moment estem patint. De fet, el món actual ha alimentat la meva manera de descriure la por en el film".

Però aquest drama de terror poètic i esquiu, d’alternança entre temps de vegades una mica confús, té com a base sobretot els records personals de Ducournau de l’epidèmia del VIH durant els 80 i 90. "La manera com s’humilia l’Alpha és la manera com el món sencer va humiliar els infectats. Se’ls abandonava, se’ls aïllava i se’ls humiliava. Ja és dolorós veure com pateix aquesta noia en una pel·lícula de ficció. Però és pitjor encara imaginar que això va passar realment i que els va passar a milers i milers de persones i famílies".

Alpha faria bon programa doble amb Romería, de Carla Simón, com Ducournau no dubta a reconèixer. "Crec que Simón i jo compartim la mateixa ràbia i el mateix dolor pel que va passar als 90 i l’estigma associat encara avui al VIH, malgrat que, gràcies a Déu, s’ha trobat medicació perquè la gent infectada pugui tenir vides satisfactòries".

Cent per cent Ducournau

La nostra entrevistada observa Crudo, Titane i Alpha com una espècie de tríptic en què torna una vegada i una altra sobre figures, temes o perspectives similars. I, alhora, en les dues últimes s’ha preocupat per trencar d’alguna manera amb l’anterior. Aquí el xoc del terror corporal està tenyit d’una estranya bellesa: "No volia que la gent se sentís repel·lida pels malalts. Això m’hauria semblat horrorós. Vaig escollir el marbre perquè és un material molt noble, que s’utilitza per reproduir sants en catedrals i esglésies. Per a mi era una manera d’elevar a aquesta categoria els pacients que van ser tractats com a pàries per la societat. Crec que la idea era construir un monument als que vam perdre i donar-los la dignitat que la societat els va negar en el moment".

Una memorable escena de biòpsia evoca els sentiments simultanis de pànic i de tristesa de La mosca, de David Cronenberg, un autor que forma part de l’ADN de Ducournau. "És algú que està present en el meu dia a dia, que em va fer sentir menys sola en la meva manera de veure el món en un moment tan important com l’adolescència. La mosca és una pel·lícula increïble sobre la pèrdua d’algú, una obra commovedora que rebutjo etiquetar com body horror. Ho rebutjo per complet".

Jornada de preescalfament

Notícies relacionades

¿Un Sónar amenaçat, menys barceloní i més KKR?

Lawrence Rees, historiador del nazisme: "És un miracle que existeixin democràcies"

La 58a edició del festival de Sitges va tenir com a tret de sortida la inauguració de l’escultura Kong, creació en pedra calcària d’Antoni Parera Buxeres, d’uns tres metres, destinada a convertir-se en punt de reunió per a festivalers i habitants i turistes de Sitges en general. Trobaran el depurat simi en la intersecció dels carrers Ramon Planes i Punta de les Mabres, entre l’Hotel Meliá i la platja de Sant Sebastià.

L’ambient era ahir tranquil a dins i als voltants del Meliá, seu principal del festival, però la calma no durarà. Aquí i al poble passaran en els pròxim dies moltes coses. Per ser precisos, 252 llargmetratges, 143 curts, 28.841 minuts de metratge en total, defensats per 604 convidats en 14 rodes de premsa i 19 trobades amb fans i periodistes, segons dades ofertes per l’organització.