Taylor Swift no és perfecta: ‘The life of a showgirl’ és un àlbum irregular de l’estrella encantada de conèixer-se

Se suposava que ‘The life of a showgirl’ era un àlbum de pop extravertit, en línia amb aquesta vedet o ‘entertainer’ de revista a què fan referència el títol i la portada, i amb les credencials dels seus productors i compositors: amb tots dos va firmar els ‘hits’ passats com ‘Shake it off’ i ‘Blank space’. Experts en ganxos melòdics, no acaben de definir-se en aquest àlbum, que queda a mig camí entre el que hauria pogut ser i l’estela de l’intimisme bromós dels treballs recents de Swift amb Aaron Dessner i Jack Antonoff.

Un contracte amb el Reial Madrid

La pregunta pertinent és de què pot escriure, i amb aquesta rapidesa, una superestrella ficada en la voràgine dels luxes, l’adulació i l’agenda mil·limètrica de la seva última gira d’estadis. El factor líric és crucial en el ‘fenomen Taylor’. No comença malament amb ‘The fate of Ophelia’, que combina un ocurrent pop electrònic amb el personatge de ‘Hamlet’, a qui algú (¿el seu famós nòvio, Travis Kelce?) salva d’un destí tràgic.

Notícies relacionades

Rosalía crea una fundació a l’Hospitalet: beques per a nens, foment de la diversitat i igualtat de gènere i lluita contra el canvi climàtic

Clipper’s torna a guanyar el concurs del festival de Pedralbes

Després la veiem fascinada per un mite a ‘Elizabeth Taylor’, una altra peça notable, amb el seu ‘dropping names’ de referències opulentes: Portofino, Cartier, el restaurant hollywoodià ‘Musso and Frank’. L’exclusiu torna a aparèixer a “Wi$h li$t”, però amb un sobtat gir crític que sona a clixé: allà compara tot allò pel que, entén, la gent corrent sospira (la “vida de iot i pales d’helicòpter” o, atenció, «un contracte amb el Reial Madrid») amb el que la mou a ella: «Jo només t’estimo a tu», i «tenir un parell de fills», i «dir-li al món que ens deixi en pau».

Les tornades fulminants no acaben d'arribar i l'àlbum es va encallant, tot i que ‘Opalite’ enganxa des del primer cop que l’escoltes i ‘Father figure’ desplega una sedosa dinàmica amb vistes (acreditades) a l’homònima peça de George Michael. Números que podrien anar al calaix dels poetes torturats i un simpàtic gir disco-soul a ‘Wood’, amb sinònims de ‘penis’ («vareta màgica», «arbre de sequoia», «roca dura»). Sí, en definitiva, aquest és un disc de tribut a Kelce. I un manifest de l’estrella encantada de conèixer-se, «immortal», diu a la peça titular, duet amb Sabrina Carpenter amb microtocs country. Un tipus d’afirmació que són els altres els que l’haurien de fer i que queda lleig en la teva pròpia veu. Taylor Swift, 2025.