Ningú dorm bé a Macondo

Entre aquells llibres hi havia a la motxilla Los nuestros, de Luis Harss, que per primera vegada es va publicar el 1966 i que després va conèixer moltes reimpressions, fins que el 2012 Alfaguara va fer per al món de parla espanyola la que és l’edició vigent.

Aquest llibre va ser per a mi una extraordinària novetat, perquè donava esperança a una literatura que s’havia quedat quieta en Rómulo Gallegos. És curiós que, quan encara no eren tan coneguts, Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez van anar a rebre a Caracas el famós premi Rómulo Gallegos, que va obtenir l’autor de La ciudad y los perros. Gabo el va acompanyar. Llavors eren amics fins a la mort. No va ser tan durador l’afecte.

Vargas Llosa havia trencat el mirall de l’avenir, però Gabo encara no havia donat de si el gran llibre que finalment el va convertir en el capità del boom. Va ser de seguida que va escriure Cent anys de solitud que el món sencer va saber més del colombià que del peruà, tot i que en el barem del Nobel tots dos van ser ben equilibrats.

Aquest episodi del boom no va ser un atzar, sinó que va ser, també, l’extraordinària intuïció editorial que van mostrar un editor nord-americà (Roger Klein) i un extraordinari periodista (i novel·lista) xilè i argentí, Luis Harss.

Klein va encarregar a Harss que busqués en les casualitats de la història literària un fenomen que prosseguís la trajectòria de veterans (Juan Rulfo, Juan Carlos Onetti, Jorge Luis Borges) que ja havien donat mostres del gran avenir de la llengua. Es tractava que Harss busqués alguns dels que venien darrere, per presentar-los amb el soroll adequat.

Amb una paciència que ara crida l’atenció, Harss va anar a la recerca de personatges que llavors s’estaven fent. Així va anar l’audaç periodista i novel·lista, buscant un a un els que després serien les figures que ja coneixen fins i tot els escolars adolescents. El temps va ser precís, donant la raó a Harss: dels escriptors que eren ja passat han continuat tenint el seu lloc en el futur Alejo Carpentier, Jorge Luis Borges i Juan Carlos Onetti. I aquella jovenalla amb la qual es va atrevir el reporter tenia llavors i té ara els noms que capitaneja Gabriel García Márquez i prossegueix Mario Vargas Llosa.

Julio Cortázar i Carlos Fuentes, que van ser de seguida de la partida, van complir amb aquells la bonica tasca de convertir l’escriptura llatinoamericana en un boom que ara és mundial i que sempre va ser una ocurrència saludable d’aquell editor i del periodista (i narrador) que aleshores els va anar a veure a tots.

He llegit de nou algunes de les entrades d’aquell llibre de Harss (l’únic creador del boom que, afortunadament, viu i que va publicar recentment el seu bonic llibre Solamente una vez). És impressionant com va encertar amb tot el que havia d’arribar amb el nom (que no va ser seu) del boom.

Colòmbia i Mèxic

De totes les converses, vaig quedar estupefacte amb un fet que Gabo li explica. Estan parlant de Macondo com a metàfora de la Colòmbia de 1965. La seva conversa té lloc en territori mexicà. La situació a la terra natal de Gabo és difícil, de tal manera que el narrador li explica que Macondo, aquella metàfora, no dorm bé. "Nadie duerme bien en Macondo".

Notícies relacionades

Clooney viatja al centre de si mateix a Venècia amb ‘Jay Kelly’

Llibertat provisional per a Micheal Ward, acusat de violació

Ara vaig llegir el llibre de nou en aquesta frase i en les seves seqüències ("Nadie duerme bien en Macondo. Hay una atmósfera de desconfianza y recelo, violencia y hostilidad. Desde hace algún tiempo nada parece alterar el bochorno si no es la visita espasmódica de algún ruinoso circo o la llegada semanal de la lancha del correo").

Gabo i Harss van coincidir en el sentiment que ara es pot tenir per la situació de Mèxic. El Macondo que llavors preocupava a Colòmbia és ara com la tremolor que pateix Mèxic, enmig d’un temps amenaçat pel xantatge del narco. Ningú dorm bé a Macondo. I ara Macondo, gràcies a García Márquez, és un país de tot arreu.