Slipknot, refinats psicòpates en el Rock Fest

Simpàtiques cançons sobre alienació, ira social, traumes, dol, misantropia... Slipknot, cantant a l’alegria de viure des de 1995, amb les màscares i granotes de peó industrial com a metàfores de la seva crítica al sistema i símbols d’una identitat esculpida a la contra. ¿Qui és el més autèntic aquí, nosaltres, que ens els mirem per sobre de l’espatlla, tractant-los de puerils, o ells, els sinistres clowns b de sèrie?

Bé, el seu metall amb accents extrems i interferències impures la va fer grossa fa 25 anys i continua constituint una atracció poderosa, convocant un públic abundant, com vam veure ahir en l’arrencada del Barcelona Rock Fest. A l’aquelarre metaler de Can Zam hi esperen 25.000 persones cada dia, i ahir la majoria van estar per la feina de retre honors al grup d’Iowa, que no es personava a Barcelona des de 2009, quan es va apuntar a aquell Sonisphere encapçalat per Metallica.

Arrencada rugent amb el tema conegut com a (sic), del reverenciat primer àlbum (de 1999), amb el seu riff carnisser i la seva dinàmica monocord, enllaçada amb l’expansió baterística (quatre bombos) de People = shit. Sí, molt missatge d’esperança en la humanitat. També en un altre clàssic Wait and bleed, un dels seus moments més propensos a la melodia, tot i que deixi anar confessions de calibre gruixut, és a dir: "Sento com l’odi creix dins meu", "tot és blasfèmia en 3D i dins de la meva closca, espero i sagno". Slipknot es va carregar Can Zam amb els seus impurs, tot i que hipertècnics, artefactes metalers, amb els seus fons electrònics gruixuts i el seu extra de percussions. Muntatge aparatós, amb la seva simbologia ocultista i un Corey Taylor abrasador. "¿Quieres más?", deixava anar en castellà amenaçador, assegurant que Espanya és un dels països més "fuckin crazy" del món. I sí, n’hi va haver més, com Psychosocial i la favorita del nou bateria Eloy Casagrande, Spit it out, a mil revolucions.

Des d’Albacete

Va ser una jornada en què es van anotar una nova sessió victoriosa d’Angelus Apatrida, grup d’Albacete de pegada contrastada i vuit àlbums en l’historial. Metall amb ascendent thrash, al seu torn molt obert a la melodia, amb espai per a les harmonies vocals, que compensa el guitarrisme de dents estretes amb el factor líric. Andanades irades i insurrectes, com Indoctrinate, alternades amb alguna tornada amb fusta d’himne, cas de Cold. Abans d’acomiadar-se amb You’re next, una peça molt thrash-speed i molt Testament, el seu frontman Guillermo Polako Izquierdo va avisar que el 25 d’octubre celebraran el 25è aniversari a Razzmatazz. "¡Us hi esperem!".

Al Rock Fest, els escenaris principals, siamesos, continuen dient-se Rock i Fest (no hi ha marques que valguin), i en el segon hi va comparèixer una altra de les atraccions, Savatage, objecte de devoció de connaisseurs. Banda de Florida de llarga i esforçada trajectòria, a bord d’un metall melòdic canviant, amb voltants hard, AOR i progressives, que es va estacionar el 2001 i que, després d’algunes reunions esporàdiques, anuncia àlbum per a l’any que ve.

Notícies relacionades

L’OTAN del "papi" Trump

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

Mentre arriba, els seus seguidors van poder assaborir a Can Zam un set bastant sibarita, amb la veu en esveltes condicions de Zachary Stevens en primer pla i un so elegant i preciosista (malgrat el sacrifici d’algunes intros), a compte de números de culte com Welcome, Strange wings o Jesus saves (del seu voluntariós àlbum Streets: a rock opera, de 1991). Amb cartes d’impacte com Gutter ballet en el tram final, i el seu gràcil riff de teclat en xoc amb la metal·lúrgia guitarrera, equació que també va elevar Edge of thorns. D’allà a Believe, balada èpica cantada a la pantalla per l’absent Jon Oliva, i a Sirens (apuntant, com a bon grup old school, a les "dones perilloses" de tot l’orbe) i al tòtem Hall of the mountain king. Totes aquestes actuacions es van succeir davant una audiència per a la qual el heavy metal no és un estil de música més, sinó una innegociable manera de ser al món.

Hores abans, el Rock Fest va rebre l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Mireia González, entusiasta davant el que queia al damunt de la seva ciutat, aquesta "marea de samarretes negres" que havia d’envair el lloc. La del metall i el Rock Fest és "una comunitat, una germandat", va deixar clar. Una família, o gairebé, que a Can Zam va obrir espais per a la solidaritat (botigues de l’Afanoc, per als infants amb càncer i els seus familiars, i Asdent, que promou el coneixement de la malaltia de Dent), a més de l’ampli marxandatge del ram heavy i el petit escenari perquè Motörhits recreïn les fites de Motörhead en bucle. Ah, Lemmy somriuria complagut.