El Último de la Fila, tornada èpica a l’Estadi Olímpic

Si ets de Barcelona és molt probable que no recordis el primer cop que vas sentir una cançó d’El Último de la Fila. "Jo els vaig descobrir des de dins de la panxa de la mare", explica la Marta, cervesa a la mà, pujant la costa cap a la festa a Montjuïc.

No sabem si la Marta, com diuen que li va passar a Napoleó Bonaparte, ja va plorar dins de l’úter (i escoltant Llanto de pasión). Però el cas és que d’aleshores ençà aquesta va ser la banda sonora a l’R5, tres nenes al seient posterior, "25 hores" per arribar a Lopera, a Jaén, d’on van emigrar els seus pares.

El Último de la Fila s’expandeix per espores a la nostra ciutat. O es transmet genèticament, com l’alopècia o el somriure. La nostra és una ciutat estranya. El seu símbol durant molts anys va ser Floquet, l’únic goril·la blanc de la història; la verge per resar era l’única negra; l’ídol futbolístic era un argentí que, a diferència del 99% dels seus compatriotes, amb prou feines parlava. I el seu grup, el millor grup que ha parit, aquest que només podria haver nascut aquí, és expansiu en una ciutat sovint discreta. Un deliri de poesia i revetlla, d’orquestra i punk, de plor i riure, de salnitre i asfalt, d’olivera i fanal, del Quim i el Manolo, genuïnament barceloní.

La pluja sovinteja

L’Aaron, sense anar més lluny, va heretar de la mare la passió pel grup. Ella els va descobrir gràcies al germà, 14 anys més gran, que li va regalar un casset amb Astronomía razonable. Bé, el seu fill els escolta des dels zero anys (qui sap si des de la seva prehistòria uterina), així que és tan fan que fins i tot va fer un treball sobre Aviones plateados per a l’escola. Els seus amics més aviat perrean, però ell s’emociona. Aviones plateados l’emociona de debò. I al David el record que més li toca ni tan sols el té a ell com a protagonista: "Va ser quan de sobte les meves filles de 5 i 9 anys es van posar a cantar Cuando el mar te tenga".

Doncs bé, no "vola al viento espuma de sal" però sí que la pluja sovinteja i converteix la costa en una catifa enxarolada al voltant de l’Estadi Olímpic, entrepans platejats. Entrepans platejats com avions platejats. Molt de paper Albal i encara més llauna de cervesa. Poesia i aliment. Més que comiats de soltera, retrobades d’institut. Una dona apaga un Winston en una llauna de paté La Piara i podríem ser en una altra dècada, perquè és igual si els vas sentir per primera vegada dins de la panxa de la mare o a Studio 54. Cares de gent que semblava que feia ben bé 30 anys que els esperaven. O 300. De pensar: "Me he acordado muchas veces de ti".

Tot i que encara hi ha classes. L’Antonio, amb la seva perilla trenada i la gorra de pana, empetiteix els ulls per enfocar el record: diu que els va veure a la platja de Mataró fa uns mil anys. "Però és que jo el vaig conèixer el Manolo, eh?". Els fets van tenir lloc en la inauguració d’una perruqueria de Vilassar. Una cunyada d’un dels seus fills el coneixia i li va demanar a Manolo García que s’hi acostés. "Jo estava nerviós com una nena davant de Justin Bieber", diu. "Li va dir gràcies 25 vegades", apunta l’Aitor, el seu altre fill. Aquest, per cert, també es va graduar en El Último de la Fila. Cal imaginar una criatura d’11 anys amb camisa de paramecis i pantalons negres vinil. Va transmetre a García interpretant una cançó gens òbvia, Sin llaves.

Un error de mesura

Aquí "ya no vienen a merendar los de la fábrica de gas" i jo ja no venc llaunes als concerts, sinó que escric sobre el que passa abans. I la veritat és que és un mal dia per ploure, Dios de la lluvia. Però resulta que obren amb Huesos i plovisqueja. I Manolo García, des de la passarel·la, diu: "La seva puta mare, com rellisca això". I també diu: "En nom de tots els del grup, jo em mullo, com vosaltres". La veritat és que sempre ho han fet. Son un accidente, un error de medida, els bons que guanyen.

I després, és clar: "chimeneas y tu ropa al sol". I també "he visto los hombres llorar como niños", i "me dices goodbye en tu nota tan ricament". I resulta que el Manolo i el Quimi, Triana i punk, faralaes i Motown, canten a les barres de bar que els van oferir "su trocito peor", però resulta que són "el nostre trosset millor". I "hay otros mundos pero si hay otros ojos". Els de les milers de persones, locos de la calle, que baixaran la costa d’aquí a una estona. Que podrien protagonitzar la pròxima cançó d’El último.

I tot, després del tiberi elevat i popular, després de la pluja, serà més fotogènic. I la baixada no serà tan baixada. El Último sempre, però sempre, seran els primers.

Ha tornat el grup que semblava impossible que tornés, el plançó bicèfal embolcallat en boira de llegenda, després de tres dècades de desbandada i de desgavells en solitari, i la vella cançó va ressonar al cap de cada assistent amb tot el seu bagatge històric i el seu mirall de la memòria íntima. Multiplicat per l’efecte d’aquelarre, el ritu desencadenat, com sempre va ser, com aquella pletòrica nit a la Mercè del 86 (¡40 anys!), a l’avui transformada Recta de l’Estadi, tan a prop, just abans que Barcelona emprengués el seu somni olímpic.

El Último de la Fila procedeix d’aquella ciutat prèvia als fastos i sempre es va respirar en les seves cançons la barreja de barri i underground, la humilitat i l’escepticisme davant els plans que auguraven grans progressos. Tot això es va reflectir a l’Estadi Olímpic, ahir a la nit (56.000 assistents; segona sessió dijous vinent), al voltant d’un cançoner que va començar anant al principi de tot, a Huesos, la tonada que Quimi Portet va mostrar a Manolo García tot just començar la seva aliança a Los Burros. El cantant, amb ulleres fosques, i el guitarrista, invocant el seu jo més juvenil i tribal. El peix de neó penjat dalt i captures de pantalla de videojocs marcianets dels anys 80. Més memòria remota: Conflicto armado. I va començar a caure una pluja fina.

Es percebia la vibració d’esdeveniment històric entre un públic, com diria Portet, més aviat granadet, barreja de mitjana edat (i pujant) i transversalitats familiars. L’Estadi va udolar quan va començar a sonar Querida Milagros, la cançó amb què Portet va voler fer mofa del cantautor plasta i que Manolo García va venir a transformar en crònica antimilitarista. La sonorització va permetre que, malgrat l’aparell instrumental i el punch sec de Portet, lluís com es mereix la fina guitarra flamenca de Pedro Javier González. També a El loco de la calle, amb la seva crida a favor de l’"ansia de vivir". En la base de l’edifici, la secció rítmica més fiable, Ángel Celada i Antonio Fidel.

Suport a la música en català

Portet va recordar quan, en els vells temps, tocaven per a 250 persones i el seu company solia acomiadar-se amb un "¡sortiu i multipliqueu-vos!". Sembla que li van fer cas. "Moltíssimes gràcies per multiplicar-vos tant", va reconèixer. García va tirar floretes a la Barcelona en què va créixer la parella, la d’artistes que van marcar els anys 70 com Lluís Llach, Sisa, Pau Riba i Ia-Batiste. Ho va rematar demanant el suport a "la música en català i la cultura feta a Barcelona".

Les cançons del segon àlbum, Enemigos de lo ajeno (1986), les més citades (set), van ser un fil discontinu tocat per les guitarres arenoses de Portet, vestigis del so lo-fi d’abans del lo-fi, i les vicissituds angoixades en els textos de Soy un accidente o No me acostumo. A El Último hi va haver sempre humor, però també penes i fatigues. Manolo les va invocar totes, mirant de mantenir l’equilibri i no relliscar a l’escenari moll. Amb Dios de la lluvia va poder pactar alguna treva. A la pantalla anaven sortint disbarats ben seus: "Vendo Opel Corsa", ressò d’un acudit antic i cafre.

Hi va haver lirisme cridat als quatre vents a Cuando el mar te tenga, gloriosos arabescos desgavellats a Lejos de las leyes de los hombres i una peça amb palmàries implicacions familiars. "N’hi ha que han dit que vaig posar Sara a la meva filla per aquesta cançó", va apuntar Manolo García jugant a una badada que ja no cola. Allà hi havia, a la guitarra, incorporant-se a la banda, la jove Sara García, que va continuar allà a la resta del repertori i es va marcar algun pulcre punteig.

La inflamació havia anat a més en el camí que va portar de Canta por mí a Llanto de pasión i, d’allà, a Lápiz y tinta, i la tonada primigènia de Dulces sueños, que va tancar el set, camí d’una pausa amenitzada per rescats de velles entrevistes i actuacions televisives. Manolo García, trencant televisors, com havia de ser (en els seus temps amb Los Rápidos).

Notícies relacionades

Quevedo s’estima la terra a ‘El baifo’

"La ultradreta apel·la a la por i a l’odi"

Perviu l’espurna

Ara ells són senyors, com diuen, d’edat provecta, però perviu l’espurna, aquella "ansia de vivir", que va tornar a manifestar-se, amb un Manolo dominador, en la veu i en l’actitud, en un bis que va culminar amb les que, segurament, són les seves fites més populars, la rumba Como un burro amarrado a la puerta del baile (amb el seu fragment en català vociferat per l’Estadi) i el crit a la Insurrección. Moment d’expansió: "Xafem-ho tot", deia la pantalla. Pirotècnia i confeti, que no falti de res, i la ranxera El rey, del mestre José Alfredo Jiménez, rematant, a les 2 hores i 10 minuts, la nit que El Último de la Fila va tornar a la ciutat, la seva ciutat.