EL disc de la setmana
Quevedo s’estima la terra a ‘El baifo’
A través d’una col·lecció variada de cançons, el raper canari presumeix d’arrels i orgull en el seu tercer disc, un exercici interessant però que queda curt en el missatge.
Quevedo exerceix més que mai de canari en el seu tercer disc, El baifo, títol agosarat i alhora amb una mica d’humilitat (significa la cria de la cabra a les illes, per l’acrònim greatest of all time, GOAT, cabra en anglès). El raper, de 24 anys, toca aquí diversos pals en una col·lecció de cançons que pretenen reivindicar la seva terra i, dit per ell mateix, repartir "autoestima" entre els nanos. L’exercici resulta més que interessant, encara que quedi curt en el missatge. Pot semblar que segueix el rastre de Debí tirar más fotos, de Bad Bunny, però també es pot apuntar que Quevedo i les Canàries ha sigut un binomi inseparable des del seu fulgurant ascens.
En qualsevol cas, entre l’oportunisme i l’honradesa (malgrat una deplorable falsa polèmica per promocionar el disc amb Jordi Évole d’aliat), l’artista mira cap a la seva pàtria i el seu folklore amb un peu al carrer i un altre en l’altura de la fama i, és clar, amb les contradiccions que això comporta. Acaba sent un disc que fa el fet i en el qual comparteix emocions i viatge amb alguns dels seus veïns, en una tria molt més suggeridora que no pas, per exemple, la de repetir la fórmula de donar la mà a estrelles de l’àmbit urbà per quedar-se on ja era. "Ser yo mismo nunca será un movimiento", defensa en la colpidora Hijo de volcán al costat de Los Gofiones, banda de música popular canària.
L’artista canari Quevedo. /
Quevedo té clar on és casa seva, i que la seva base d’operacions també és la seva musa. I què és el que li ha funcionat fins ara: l’equilibri entre la humilitat d’un nano qualsevol i l’arrogància pròpia del raper. Així, obre amb Está en casa ("sigo siendo el mismo con cadenas y más ropa") per continuar amb Caprichoso, reggaeton amb ressons dels anys 2000 més que aprofitable que allarga amb El baifo i les seves lliçons de geografia al món ("vivo en un archipiélago [...] en medio del Atlántico"). Prova Quevedo amb encert el vallenato a Al golpito, en la qual –un fort aplaudiment– presenta Nueva Línea, una orquestra que porta la revetlla per les Canàries, i transita per un camí conegut i segur a Algo va a pasar, amb els seus col·legues La Pantera, Lucho RK i el sempre destacat Juseph.
El canari ha aprofitat argot i geografia per vestir les cançons de l’àlbum, com amb Gáldar i La graciosa, amb la participació estrella d’Elvis Crespo. I recorre al merengue addictiu a Ni borracho per homenatjar la bullícia de les illes i les seves festes i sentenciar: "Yo ya estuve por toa’ España; y no me mudo ni borracho". Potser aquí, com en tot l’àlbum, hi falta (més enllà de l’orgull i les moltes bondats que té) aprofundir en els problemes de les illes i distanciar-se del jo.
L’esmentat Hijo de volcán proposa un final reflexiu immers en els mil i un dubtes de l’estrella: desplega l’ego des del cim, es presenta com un elegit responsable ("siempre supe que alguien iba a tener que hacer esto") i, alhora, es despulla com el nen que encara recorda i mostra la lluita perquè la fama no li arrabassi la identitat i memòria. "Yo soy el baifo, ¿a qué se supone que debo temer?", es repeteix.
Quevedo
‘El baifo’
Notícies relacionadesTaste the Floor
Diversos
