La passió epistolar dels pares de Care Santos

Més de 800 cartes, gairebé un miler de pàgines apassionadament manuscrites, foc al cos i loquacitat a la punta dels dits, i una inesperada reivindicació del servei postal de l’Espanya de mitjans del segle passat. "Ho tenia molt ben calculat: ell deixava la carta al matí, sortia en el tren correu cap a Madrid, i tardava tres dies a arribar", explica Care Santos. Ell, per cert, és l’Antonio, el seu pare. Sevillà, poeta des dels 8 anys, futur "disfrutón" i un dels personatges principals de L’amor que passa / El amor que pasa (Columna / Destino), l’última novel·la de l’autora de Mitja vida i El boig dels ocells.

Al costat d’ell, completant la fotografia, la Claudia. La Claudina. La mare. Catalana de Mataró i la dona a qui l’Antonio escriu cartes i poemes, fins i tot seguidilles, confiant que el tren correu continuï mantenint la seva bona fama, la seva puntualitat. L’any, segons el mata-segells, oscil·la entre el 1954 i el 1956. "És un enamorament tan sobrenatural que valia la pena explicar-lo", anticipa Santos, que dedica L’amor que passa precisament a això: a reviure l’apassionat idil·li dels seus pares i convertir en "història sense ficció escrita per una novel·lista" el que feia anys que demanava un llibre.

Ja ho va intentar, confessa, fa una mica més d’una dècada, però aquella primera temptativa va quedar en res. "Vaig arribar a tenir cent pàgines escrites, però el que em sortia era una novel·la romàntica sense fonament, així que ho vaig deixar", explica. L’escriptora encara no ho sabia, però el que faltava a la barreja era l’ingredient essencial, la massa mare de la relació dels seus pares: les cartes.

Passió i casualitat

Perquè per carta es van conèixer l’Antonio i la Claudina i per correspondència es van anar enamorant abans fins i tot de conèixer-se en persona. "Dedicava més de mitja carta a dir-li que l’estimava de totes les maneres imaginables. I després venia la crònica de la seva vida i de la Sevilla del seu temps, que a mi em fascinava. En la quarta carta, per exemple, ja li diu que es casin, quan encara no sap ni de qui s’ha enamorat. És tot molt apassionat i incontinent. Per a mi ha sigut un privilegi assistir a aquest enamorament minut a minut", relata Santos, que va trobar la capsa amb totes les missives poc després de la mort de la Claudina, a principis del 2023. "Sabia que existien, però, quan li demanava a la meva mare poder llegir-les, sempre em deia que esperés que morís. Va arribar un moment en què vaig creure que les havia tirat", recorda.

En la història de l’Antonio i la Claudina, com en gairebé tot en la vida, l’espurna inicial és pura casualitat. Un gloriós accident disfressat d’enigmàtic equívoc. La cosa, escriu Santos, és més o menys així: entre finals de setembre i principis d’octubre del 1954, Antonio Santos va rebre més de 500 cartes, totes escrites per dones. ¿El motiu? Un anunci en la secció Solicitan correspondencia de la revista Cine mudo que ningú sap qui ha posat. "Antonio Santos, calle Rafael María de Labra, Sevilla. Con chicas españolas, portuguesas y latinoamericanas de 17 a 55", llegim.

"El primer que vaig fer quan em vaig posar a treballar va ser buscar l’anunci, però no hi va haver manera de saber-ne més. Els va canviar la vida als dos, però mai van arribar a saber qui el va posar", explica Santos. La Claudina, una "simpàtica catalana", va enviar la seva carta com a part d’una aposta. L’Antonio, per la seva banda, va respondre per orgull. La resta, carta rere carta, és la història d’un amor "imparable, insensat i incomprensible". "Valia la pena explicar aquesta bogeria i preguntar-se de què ens enamorem quan ens enamorem, perquè en realitat jo crec que es va enamorar més de la projecció que ell tenia del que s’imaginava que ella era", diu.

Les dues Espanyes

Escriu Santos que, de tant en tant, parla amb els morts de la seva família, diàleg que es converteix aquí en visita de cortesia –"els fantasmes se’m colen en tot el que escric; no hi ha novel·la meva que no els tingui d’una manera o d’una altra", sosté– i investigació d’un passat construït sobre la contradicció permanent de l’Espanya de postguerra. "La història dels meus pares defineix el que va passar en aquest país", assegura l’escriptora, per a qui, si es pogués viatjar en el temps, no hi hauria millor destí que el sopar de comiat de solters dels seus progenitors. A saber: 13 d’octubre del 1956 a casa dels pares de la Claudina, a Mataró, i les dues Espanyes, els dos avis, en cada extrem de la taula. "Un comandant franquista i un roig desertor; un admirador de Queipo de Llano i un fugitiu de la columna de Líster".

Notícies relacionades

Lia Kali, una carrera en alça

Un ‘mapa del temps’ de la contaminació de l’aire a Barcelona

Dos mons, el de l’Antonio i el de la Claudina, a punt de fondre’s en un. "Venien de realitats culturals molt diferents, en un moment en què no hi havia gaire simpatia entre Catalunya i Andalusia, que representaven les dues Espanyes de la Guerra Civil, però van ser capaços no només d’asseure’s a sopar junts, sinó de fer-ho i petar-se de riure. Això em sembla que té molt mèrit", reflexiona Santos, per a qui la seva pròpia història també és conseqüència de tot allò.

"Jo mateixa fa tota la vida que justifico per què escric en castellà, per què no vull triar cap dels dos idiomes. Reivindico la paraula xarnega amb molt orgull, i sempre hi ha algú a qui no li agrada. Però jo soc fruit de tot això; d’aquesta història d’amor i d’enriquiment mutu", rasa.