Eurovisió, tan frívol que és una qüestió d’Estat
És la primera vegada que la participació d’Israel genera un repudi no procedent de països àrabs sinó europeus. El concurs de cançons té més transcendència extramusical del que sembla.
Camps de cultiu convertits en "terres cremades amb napalm", càmpings per a turistes que han sigut "arrasats" i són ara "camps de refugiats". D’això parlava la cançó que Grècia va presentar a Eurovisió el 1976 (Panaghia mou, panaghia mou, traduïble com Verge Maria, verge Maria, i que va cantar amb sentiment Mariza Koch). Quan a Turquia la van escoltar, van procedir a retirar-se del festival a l’entreveure allà un assenyalament directe per la seva ocupació del nord de Xipre. Tornaven així la pilota de l’any anterior, quan Grècia es va absentar del festival en protesta per l’admissió de Turquia.
Van haver de passar uns anys, fins a 1980, perquè Grècia i Turquia deixessin enrere els vetos recíprocs. El festival va acollir llavors per primera vegada el Marroc, que es va avenir a participar perquè Israel, país amb el qual no mantenia relacions diplomàtiques, havia cursat baixa en aquella edició (la data del certamen queia el Dia del Record). Recordem que l’UER té com a membres actius les televisions de 56 països, no tots europeus: també les d’Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Jordània i el Líban.
Podrien participar-hi tots els anys si volguessin, però no ho fan, en bona mesura, perquè hi ha Israel. A això s’atribueix la retirada de Tunísia el 1977 malgrat haver-se inscrit per estrenar-se en el festival. I la del Líban el 2005, després d’un estira-i-arronsa amb la UER: la legislació del país prohibeix la difusió de la cançó israeliana. Televisions com la libanesa o la jordana han privat els seus espectadors de conèixer fites israelianes com A-ba-ni-bi (Itzhar Cohen & Alphabeta, 1978) o Diva (Dana International, 1998), emetent anuncis o fons neutres de flors quan eren interpretats. No és nou que la presència d’Israel generi boicots, tot i que sempre s’havien circumscrit en les files àrabs. El repudi, ara, per part de quatre països europeus (Espanya, els Països Baixos, Irlanda i Eslovènia), sí que és una novetat que crida l’atenció.
Altres retirades
La política ha generat altres retirades al llarg dels anys: la d’Àustria el 1969, l’edició celebrada a Madrid, com a rebuig del franquisme; la de Geòrgia el 2009 perquè la UER no va admetre la cançó We don’t wanna put in (títol que pronunciat s’assembla bastant a No estimem Putin) i la d’Armènia el 2012, organitzada per l’Azerbaidjan, amb el conflicte de Nagorno-Karabakh pel mig.
Tot això demostra una vegada i una altra que el festival generalment percebut com el més frívol de l’univers és, al cap i a la fi, el més seriós, una qüestió d’Estat.
