Monumental directe de Cave

Amb Wild God (2024), el seu últim àlbum, Nick Cave va sortir de les tenebres i va tornar a abraçar la vida i a fer-ho d’una manera estrepitosa i finíssima alhora, amb tot el poder de The Bad Seeds, expandit amb cordes i amb cors catedralicis, i excel·lents cançons amb què conjurar les pèrdues sofertes en la seva esfera més personal (en primer pla, les dels seus fills Arthur i Jethro). L’australià va presentar la gira consegüent, que va passar pel Palau Sant Jordi, com "un antídot contra la desesperació".

Concerts que van merèixer inflamats elogis i que ara deixen un testimoni palpable en aquest doble Live God, el cinquè disc en viu de Cave en les seves més de quatre dècades de trajectòria. El seu contingut impressiona i et porta a un lloc intranquil però reconfortant, allà on el dol i el soroll del món es metabolitzen en una mena de celebració còsmica, potser una ofrena a l’altíssim.

En un dels concerts reflectits aquí, el de París, va comparèixer un assistent anomenat Bob Dylan, que, a propòsit d’una de les cançons de la nit Joy, va escriure a la xarxa social X que s’havia sentit "impactat" per aquest bonic vers en què diu que "ja hem tingut massa dolor, és l’hora de l’alegria". Aquesta joia s’expressa a través de 18 cançons (quatre menys que les que van sonar a Barcelona) de les quals vuit procedeixen de Wild God, amb punt de partida en Frogs. Cançó devastadora amb guant de seda, en què Cave fa lliscar una espècie de lloa a la perplexitat com a motor de vida acollint-se a figures simpàtiques, les granotes, que salten d’un lloc a l’altre "meravellades per l’amor, meravellades pel dolor".

En els seus discos previs (Skeleton tree, Ghosteen i Carnage), ell havia tendit a difuminar la seva idea de cançó minimitzant melodies i dinàmiques, i les composicions noves el recuperen en una forma més reconeixible: baladista canònic a Long dark night, però, sobretot, força de la natura (Wild God) i eixordadora veu catàrtica (Conversion). Els absents són els protagonistes, però el funeral dona pas a la bellesa i a l’anhel a O wow o wow (how beautiful she is), dedicada a Anita Lane.

Poder canalitzat

Notícies relacionades

Eurovisió, tan frívol que és una qüestió d’Estat

Mor el fotògraf Martin Parr, cronista irònic de la quotidianitat

Live God plasma un Cave que ha refrescat la manera de canalitzar el seu poder, sacsejant-te i abraçant-te alhora, en contrast amb el seu jo més postpunk, perceptible en rescats com From her to eternity, que ressorgeix aquí amb força.

Respecte al Sant Jordi, el cert és que es troba a faltar la tremebunda The mercy seat, però allà estan Tupelo amb les seves visions bíbliques d’Elvis Presley, la galopant Papa won’t leave you, Henry, crescuda encara més si és possible per l’acció coral, i un Red right hand en comunió ritual amb el públic. Amb tot això Live God ens diu que, després de la intensa tragèdia, la recuperació plena de Nick Cave tenia en el directe la seva última i més incontestable estació.