Drama correcte però molt convencional

La vida ante nosotros és la història real d’una família, un matrimoni i la seva filla adolescent, que durant l’ocupació nazi de París va passar dos anys, amagada en unes golfes minúscules. No hi ha res a la pel·lícula de Nils Tavernier que estigui especialment malament. Hi ha cert ofici en la direcció, les interpretacions són correctes (i la presència de Sandrine Bonnaire sempre ho millora tot) i no hi ha excessos sentimentals ni solucions efectistes. Però hi ha una cosa que es gira en contra seu: és excessivament convencional, a tots els nivells.

És convencional tant en la seva escriptura (la forma de filar el relat, la psicologia dels personatges) com en la seva posada en escena i les seves decisions de càmera. I la manera de repuntar la ficció amb imatges documentals, així com d’establir un vincle final amb les persones reals, és mandrosa, fins i tot tosca. És cert que hi ha alguna troballa en relació amb el personatge més jove, l’adolescent (Violette Guillon), que sosté la família i es nega a descartar la possibilitat del canvi. Funcionen la forma amb què entra la llum en el relat a través d’ella i la idea del terrat (oposada a la de la tancada) com a representació de l’esperança. Però són encerts aïllats en una proposta amb una cal·ligrafia i una dimensió emocional convencionals.

Notícies relacionades

Nézet-Séguin, brillant i energètic

La passarel·la de les campanades

‘La vida ante nosotros’

Nils Tavernier (Estrena: 14/3/2025)