Festa
A Catalunya, encara que ens tinguin per avorrits i rancis, la tradició de discoteques és llarga i moguda. Començant per les clàssiques sales de ball
Luis Costa és periodista i escriptor, autor de 'Dance usted. Asuntos de baile' (Anagrama, 2022)
ver +
En aquest país ens ho sabem passar bé, molt bé. No hi ha poble que no tingui les seves pròpies festes, i els parroquians d’uns i d’altres compartim els exaltats moments de gresca i pertinença. Espanya és una festa. El clima i la gastronomia acompanyen, també el nostre tarannà expansiu i xalador. Aquest n’és un exemple, ben recent: les Falles de València. Tinc bons amics valencians i les Falles són, per a tots ells, sagrades. Quan vaig mirar de concretar dia i hora per dur a terme una entrevista per a un projecte editorial en el qual estic conspirant, em van contestar: "truca’m després de les Falles". No és estrany, per tant, que el nostre sigui un país molt de discoteques. Un espai degudament condicionat per al gaudi de la música i el ball. Aquí, són un bon negoci.
Molt abans que els festivals i els macroesdeveniments de música electrònica reunissin milers de persones en recintes a l’aire lliure per ballar –aprofitant el gust espanyol per estirar l’estiu i les seves possibilitats al màxim–, les discoteques van preparar el terreny d’aquest fenomen massiu que, avui dia, reporta abundants beneficis. Tot va començar a Eivissa, on, en els anys vuitanta, Ku passava per ser considerada la millor discoteca del món. I a les costes catalana i valenciana. Aquesta última va acabar engendrant la infame Ruta del Bakalao, amb una mica més d’una desena d’enormes discoteques connectades en un circuit de festa sense fi. Temples del ball com Barraca, Chocolate, Espiral, Spook, Puzzle, N.O.D, A.C.T.V i Isla, sala amb una capacitat per a cinc mil ànimes. Un assumpte de ball que, en la dècada dels noranta i els dos mil, va tenir la seva extensió i expansió natural a Catalunya, amb la descomunal i massiva escena de la música màkina. Locals com Pont Aeri i Chasis van allotjar milers de makiners cada cap de setmana, durant diversos anys.
I és que aquí, a Catalunya, encara que ens tinguin per avorrits i rancis, que la tradició de discoteques és llarga i moguda. Començant per les clàssiques sales de ball, com la desapareguda Cibeles (1940), la Sala Apolo (1943) o la recentment recuperada La Paloma (1903), considerada la més antiga d’Europa. Totes dues, aquestes dues últimes, en actiu i programant setmanalment concerts i sessions de música dance. Passant pels primers temples moderns dels seixanta i setanta, com el mític Bocaccio, on es reunia la Gauche Divine més nocturna i pocavergonya. I d’altres com Trocadero, Metamorfosis, Camelot i Key Club. O pels referents de la costa, com les diverses seus de la marca Pachá o la desapareguda Atlántida, i d’altres que s’han quedat pel camí. Com la llegendària seu barcelonina de Studio 54, un altre referent de l’assumpte. Florida 135 a Fraga, La Sala del Cel a Girona o Blau a Banyoles, són altres discoteques que han marcat diverses generacions i l’avantguarda del clubbing. Com ho és també la veterana discoteca surrealista gironina Le Rachdingue, fundada el 1968 i el logotip de la qual és obra de Salvador Dalí. Serà per discoteques.
