Amabilitat sinistra

Hi ha un tema que travessa l’extensa, variada i no per això poc personal filmografia del cineasta francès François Ozon: les aparences, la misteriosa distància entre el que sembla i el que és. A aquest tema s’ha acostat des de diferents angles, des del joc verbal (A la casa), des del gènere fantàstic (La piscina, L’amant doble) o des de les decisions inesperades dels personatges (Jove i bonica, Una nueva amiga). Sol fer-ho d’una manera tan atípica i imprevisible que pot generar tanta fascinació com rebuig.

A Cuando cae el otoño, reincideix en aquesta idea, en aquest joc entre el que veiem i el que realment sabem. Per la cal·ligrafia dels seus primers minuts, sembla una pel·lícula costumista, amable, sobre Michelle (Hélène Vincent) i Marie-Claude (Josiane Balasko), dues amigues septuagenàries que viuen en un idíl·lic poblet de la Borgonya francesa i es dediquen a buscar bolets en les estones lliures. L’aparició dels seus respectius fills comença a posar en dubte aquesta realitat en aparença idíl·lica.

Com també ha fet reiteradament al llarg de la seva filmografia, el director de 8 mujeres (2002) travessa els gèneres d’una manera molt estranya, esmunyedissa i una mica retorçada. Amb el mèrit de no recórrer a un humor negre evident, barreja comèdia i misteri per mostrar (o donar a entendre amb molta mala bava) les tendències sinistres dels personatges.

Per explorar els traumes i, sobretot, els secrets que sostenen la seva normativa realitat, també insinua i dosifica la informació d’una manera deliciosament perversa. El resultat és una pel·lícula molt més insòlita, més rara del que sembla, sobre l’error de deixar-se enganyar per les formes, els gestos i les cares de l’amabilitat.

Notícies relacionades

Així és el fanzín del Lux Tour: Joni Mitchell, els Beatles, vides de santes i una Rosalía angelical

Marcos Prior, autor de còmic: «Potser l’Apocalipsi ja és aquí, a la nostra societat»

‘Cuando cae el otoño’

François Ozon (13/12/2024)