Amabilitat sinistra

Hi ha un tema que travessa l’extensa, variada i no per això poc personal filmografia del cineasta francès François Ozon: les aparences, la misteriosa distància entre el que sembla i el que és. A aquest tema s’ha acostat des de diferents angles, des del joc verbal (A la casa), des del gènere fantàstic (La piscina, L’amant doble) o des de les decisions inesperades dels personatges (Jove i bonica, Una nueva amiga). Sol fer-ho d’una manera tan atípica i imprevisible que pot generar tanta fascinació com rebuig.

A Cuando cae el otoño, reincideix en aquesta idea, en aquest joc entre el que veiem i el que realment sabem. Per la cal·ligrafia dels seus primers minuts, sembla una pel·lícula costumista, amable, sobre Michelle (Hélène Vincent) i Marie-Claude (Josiane Balasko), dues amigues septuagenàries que viuen en un idíl·lic poblet de la Borgonya francesa i es dediquen a buscar bolets en les estones lliures. L’aparició dels seus respectius fills comença a posar en dubte aquesta realitat en aparença idíl·lica.

Com també ha fet reiteradament al llarg de la seva filmografia, el director de 8 mujeres (2002) travessa els gèneres d’una manera molt estranya, esmunyedissa i una mica retorçada. Amb el mèrit de no recórrer a un humor negre evident, barreja comèdia i misteri per mostrar (o donar a entendre amb molta mala bava) les tendències sinistres dels personatges.

Per explorar els traumes i, sobretot, els secrets que sostenen la seva normativa realitat, també insinua i dosifica la informació d’una manera deliciosament perversa. El resultat és una pel·lícula molt més insòlita, més rara del que sembla, sobre l’error de deixar-se enganyar per les formes, els gestos i les cares de l’amabilitat.

Notícies relacionades

L’Esmuc reforçarà les polítiques antiassetjament pel cas del Liceu

El DHub homenatja el disseny que va sustentar la revolució d’Allende

‘Cuando cae el otoño’

François Ozon (13/12/2024)